Ara que ja s'ha tancat el serial de l'alcaldia de Girona, ja podem treure algunes conclusions d'un episodi que, vist de lluny, resulta senzillament incomprensible. I la primera és que sembla mentida fins a quin punt l'obstinació en una idea equivocada pot portar la gent -els polítics, en aquest cas- a ficar la banya en una deriva que els conduirà fatalment fins al desastre. Encara que l'error sigui comès per gent assenyada i prou intel·ligent, és evident que a vegades es produeix una espè?cie de circuit interior, de campana de vidre -o de torre d'ivori, que dirien els clàssics-, que bloqueja la perspectiva necessària per veure la manera de sortir d'un embolic on mai ja no t'hauries d'haver ficat. I els de fora, que no participem d'aquesta tossuderia tan absurda, assistim amb un pam de boca oberta al desenvolupament d'un episodi que tots ja sabem que acabarà malament.

No cal fer la llista de la successió d'errors que han marcat la substitució de l'alcalde de Girona després del nomenament de Car?les Puigdemont com a president de la Generalitat. Tots l'hem anat seguint a través dels mitjans de comunicació. Potser de totes les coses absurdes que han passat, una de les més incomprensibles és l'error monumental que suposa per part d'un polític situar en el bell mig de les negociacions amb els altres grups la qüestió del sou de l'alcalde. Tothom sap que aquest tema vidriós no pot tenir mai un desenllaç feliç. I això no té res a veure ni amb el sou digne que es mereix qualsevol responsable polític ni amb la quantitat concreta que finalment s'acabi estipulant. Senzillament, l'opinió pública tendirà sempre a creure que, petita o gran, la retribució serà sens dubte excessiva i, d'altra banda, això no farà res més que reforçar la imatge àmpliament estesa -i certament falsa, d'altra banda- que l'únic que interessa als qui detenen càrrecs públics és el que cobraran cada final de mes. Un error com aquest ja desacredita, per si sol, un polític que, recordem-ho, ja va acceptar ser alcalde a base de forçar la renúncia d'una colla de companys de la llista electoral.

El resultat no pot ser més catastròfic. Una regidora que no semblava prou vàlida per ser alcaldessa des del primer dia -així es desprenia del fet d'haver-la postergat- acaba sent la primera autoritat municipal. Unes persones que figuraven en una llista electoral i que hi van renunciar per donar pas a l'alcaldable escollit veuen ara que els ha passat inútilment pel davant l'oportunitat d'entrar al consistori de la seva ciutat. I dos partits que estan condemnats a entendre's a escala ca?talana han acabat frontalment barallats, de manera que CDC ha acabat pactant amb una força unionista... a Girona, la ciutat que, segons alguns, representa més bé que cap altra les essències nacionals.

I aquesta és una altra, per cert. El descrèdit que aquest episodi ha causat a Girona no hauria de ser menystingut. Mentre això succeïa, de lluny estant, molts catalans de la resta del país que a vegades se senten francament saturats de l'autoestima gironina, s'ho han estat mirant amb un somriure maliciós i sorneguer: ara resulta que aquestes coses poc presentables no passen només als altres racons del territori -que ja se sap que sovint no estan a l'altura de l'excel·lència desitjable-, sinó que s'esdevenen fins i tot a la ciutat que molts envejaven en secret. En el fons, alguns pensen que potser ja és just que les petites misèries de la política es reparteixin d'una manera més equitativa. I, finalment, també serà bo que el president de la Generalitat prengui nota d'aquest petit desastre local per no cometre més errors d'un calibre semblant en la governació del país.