He tingut un somni la nit d'aquest passat 8 de març com a reminiscència d'aquell dia abarrotat de milions de dones, o sigui, la meitat de tots els éssers humans que viuen en el planeta món, que envaïen els carrers, els parlaments universals, les pantalles de televisió, les ràdios i les portades dels diaris. Amb música de fons d'aquella cantarella grotesca de la vella sarsuela «Si las mujeres mandaran», junt amb les riallades i aplaudiments dels homes complaents amb la gresca de la lletra del llibret vexatori, que eixordaven la pau.

Al Congrés dels Diputats s'insultaven a cor què vols ses senyories, les galtes enceses de ràbia. Fins que de cop i volta es produí un silenci inquietant. Una veu càlida de soprano entonà una ordre contundent i convincent, alhora que amb un esprai a la mà espargia en l'ambient una pluja refrescant de les seves flors de Bach, convidant elegant?ment que «els homes surtin, que deixin la sala»; s'hi queden les quatre o cinc dones. No tarda a venir l'autoritat, feminista, per descomptat, per a instaurar un nou ordre mundial. Ells fugen espaordits a fregar els plats. Les quatre o cinc es multiplicaren per milions i, totes unides, s'apressaren a envair les Reials Acadèmies de les Llengües: allà on diu «dona del govern», vol dir que tenen al seu càrrec el govern econòmic de les seves llars, i quan els «homes de govern» siguin realment uns criats, haurem assolit per fi la nostra somiada societat igualitària. Allà on diu «La dona honrada, la pota trencada i a casa...» Vaig interrompre el meu somni per no haver de sentir mai més la injustícia tradicional contra l'anomenat «bell sexe», ni els discursos que hem sentit tan sovint sobre la cavallerositat i els afalacs que els anacrònics han prodigat a les nostres mares, germanes, esposes, filles i amants. Aquesta tan primitiva cèl·lula, prepotent i feixista del Gran mite del Patriarcat secular.

Per alçar les nostres veus i dir d'una santa vegada que si «les dones manessin» ja no hi hauria més guerres, ni sexes opressors, ni refugiats polítics que avui dia els homes anomenen cínicament migrats, emigrats o emigrants. Ni més prostitució, ni més colors que ens distingeixen, ni més gana ni més germans dormint al carrer. Per convèncer tothom que la dignitat pertany a tots i totes. Per poder dir que el meu somni no ha estat només un somni.