DEL PRINCIPAL A L'ÀTIC

13.03.2016 | 00:00
DEL PRINCIPAL A L'ÀTIC

"La primera casa de la nostra ciutat que va disposar d'ascensor va ser la que porta el número sis del carrer de la Força. Va ser dissenyada per l'arquitecte Rafel Masó, i es va construir l'any 1928

Antigament en les cases hi havia una gran distinció entre els diversos pisos d'acord amb l'altura en què estaven situats. Era diferent l'accés, la distribució de les estances, la superfície i naturalment el preu que es pagava si era de lloguer. L'habitacle més important i de més categoria i preu era distingit amb el nom de Principal. En el Barri Vell de la nostra ciutat encara hi ha cases que tenen dues escales. Una que només porta fins al pis Principal, i l'altra a la resta d'habitacles. Edificis en aquestes condicions en podem trobar al carrer de la Força i al carrer de Ciutadans. L'escala que accedeix al pis principal és luxosa, per la seva amplitud, pels materials de construcció. Els graons són de pedra o de marbre, les baranes de pedra o de ferro, i en tot cas ben treballades i fins i tot amb algun detall artístic. L'escala que correspon als restants habitacles té menys amplitud, els graons solen ser de rajola vermella, amb un llistó de fusta. El pis Principal ocupa tota l'amplada de l'edifici, mentre que els altres pisos solen trobar-se dos o més en cada replà.
Viure en el pis Principal representava més comoditat per accedir-hi i també gaudir d'uns balcons que permetien contemplar el carrer, en una època en la qual el balcó era semblant al que podia ser una llotja del teatre. Sense moure's del propi habitacle es participava més de la vida de la ciutat. Es valorava molt viure en un Principal d'una casa situada en el que aleshores era el centre urbà. L'interior dels pisos no estava comunicat, com ho és ara, amb el món exterior. El telèfon, la ràdio, la televisió i les noves tecnologies permeten estar al corrent del que passa no només a la ciutat, sinó també en qualsevol lloc del planeta, sense necessitat de sortir a fora. Mentre que abans se sortia al balcó per assabentar-se del que passava a l'exterior. La vida de la ciutat es movia en un ritme molt diferent al d'ara. Qualsevol cosa era motiu per despertar la curiositat. Les processons, les comitives fúnebres, les desfilades militars, i coses més senzilles, com el pas del carro de recollida de les escombraries, de l'esmolet, del drapaire... Les ballades de sardanes, els diversos actes amb què se solemnitzaven les festes de carrer. L'arribada de personatges o també les manifestacions de caràcter reivindicatiu o polític... En ocasió de celebracions els balcons s'omplien amb els estadants de la casa i amb els seus invitats. Disposar d'un balcó d'un pis Principal d'una casa situada en un carrer cèntric, com ho era la Rambla, la plaça del Vi, el carrer de Ciutadans i fins i tot la Força, era un privilegi, era com sentir-se ciutadà de primera categoria.
La sortida al balcó no era només per contemplar el que passava al carrer, sí que també es tenia present que també des del carrer es podia contemplar el que hi havia al balcó. Quan se sortia al balcó per presenciar el pas d'una processó, o la celebració d'algun esdeveniment o una festa, no es feia de qualsevol manera. No com per estar per casa; sinó amb la més acurada presentació externa. I també en determinades ocasions els balcons del pis Principal s'obrien de bat a bat perquè des del carrer es pogués apreciar, encara que fos relativament, el luxe de l'interior de l'habitacle. El mobiliari, les làmpades que penjaven d'uns sostres decorats amb pintures o relleus daurats, o les parets endomassades o amb pintures murals.
Recordo que quan passava la processó de Corpus, els balcons de la casa del Comte de Berenguer, del carrer de Ciutadans, apareixia amb les balconades obertes de bat a bat, deixant veure les pintures que decoraven el saló principal.
Pujar escales sempre ha estat un exercici feixuc, encara que se'ns digui que és molt saludable, sempre que no es pateixi algun defecte físic o alguna malaltia. I naturalment tothom procurava haver-ne de pujar les mínimes possible. En una ciutat com Girona, que havia nascut rodejada de muralles, l'espai edificable era escàs i per encabir-hi el personal les edificacions havien de guanyar altura. I així, en un carrer d'una remarcable estretor hi podem veure cases de quatre o cinc pisos. L'accés als pisos superiors resultava molt ingrat, especialment si s'anava carregat, tornant de la compra, o arribant de viatge, carregat de maletes. Si s'havia de portar alguna criatura en braços, o en cotxet quan aquest mitjà de transport infantil estigué a l'abast. Hi havia escales que si l'amplitud ho permetia, en els replans s'hi disposava un modest seient adossat en l'angle de la paret.
Era molt natural que el pis Principal fos ocupat pel propietari de l'edifici, o si era de lloguer l'habités el qui tenia una situació econòmica destacada. I els llogaters dels restants pisos, no havia arribat encara la propietat horitzontal, se situessin a l'altura de l'economia de cadascú. Com més pobre més amunt es vivia. En un mateix edifici podien conviure famílies de molt diversa posició social i econòmica. Els potentats en el Principal, i els jornalers en els pisos de sota teulat.
L'aparició de l'ascensor va fer canviar totalment la situació. El Principal ja no va ser un pis privilegiat i els situats a més altura guanyaren prestigi. Fins arribar que el pis més elevat, que es coneix amb el nom d'àtic sigui el més valorat.
La primera casa de la nostra ciutat que va disposar d'ascensor va ser la que porta el número sis del carrer de la Força. Va ser dissenyada per l'arquitecte Rafel Masó, i es va construir l'any 1928. L'any 1930 s'instal·là ascensor en l'edifici que era la seu de la Diputació i del Govern Civil. Poc temps després en un edifici de la plaça del Vi, en la casa del carrer Eiximenis coneguda com l'Ave Maria, i en les cases d'en Sala en la Gran Via, i també en la casa Bech de la mateixa avinguda. L'any 1936, amb la ?guerra s'obre un trist parèntesi en moltes activitats i també en el ram de la construcció. Tancat aquell parèntesi i passats els primers anys de la postguerra, ja a mitjan dècada dels anys quaranta, s'aixequen nous edificis, i en el cas de tenir una altura considerable s'hi instal·la ascensor. És de notar que els primers ascensors només servien per pujar, que ja es considerava satisfactori. A poc a poc els aparells elevadors s'anaren millorant i alhora que adquirien més rapidesa i més seguretat, també permetien usar-los per baixar. Es curiós el fet que la majoria dels ascensors no tenen l'origen del seu trajecte arran de terra. Per accedir-hi es necessari pujar alguns escalons, cinc, sis, o més. No sé si aquesta anomalia és deguda a qüestió de prestigi. Un accés amb escalinata dóna to; però té molts inconvenients per als usuaris. O potser fos la causa d'aquests graons sigui per prevenir que en cas d'inundació no afectés l'ascensor. En cas de ser possible, moltes d'aquestes graonades s'han anat suprimint.
L'ascensor, ja present en la majoria dels edificis ha representat el canvi de valoració dels pisos. El Principal, si encara porta aquest nom, ja no és el pis preferent. En canvi l'àtic, situat en el nivell més elevat, és el més valorat i el que molts usuaris prefereixen, si es poden pagar aquest luxe.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema