Mario Draghi salva l'europa del sud

13.03.2016 | 00:00
Mario Draghi salva l'europa del sud

Apoc a poc anem superant obstacles en el llarg camí de la nova revolució industrial. Aquesta setmana li ha tocat tirar les cartes a Europa i el jugador Mario Draghi no ha decebut, fent una aposta important.
El problema de fons és que la globalització va repartir riquesa del primer món cap a països emergents i no va voler admetre aquesta pèrdua, significant un esvaïment de benestar. La resistència a qualsevol pèrdua es resol amb més deute, fet que es repeteix any rere any fins arribar a cotes insostenibles. Aquest cicle és el mateix per Europa, per Estats Units, per Japó i fins i tot, de forma sorprenent, per la mateixa Xina.
Per resoldre el descens de competitivitat l'economia es va anar automatitzant i robotitzant, aplicant tecnologia de forma incremental a la seva producció, fet que finalment va possibilitar el retorn a certa competitivitat internacional però a costa de perdre llocs de treball poc qualificats. La solució només és una: guanyar productivitat per recuperar la riquesa perduda alhora que ens inventem un nou model de producció que ofereixi treball a les persones poc qualificades que s'hauran perdut en el camí.
L'actuació del governador del Banc Central s'emmarca en aquest guió. Europa no creix, els preus tenen tendència a baixar, amb perill de deflació i cal ?gua?nyar temps sense que el sistema caigui mentre deixem que es guanyi prou productivitat i ens inventem un nou sistema de repartició del treball.
Super Mario ha insistit en dues coses que ja venia fent: ha abaixat el preu del diner que presta als bancs fins al 0% alhora que els ha apujat el cost de tenir-lo endreçat al mateix Banc Central. La voluntat és que els diners arribin als particulars. Fent-ho també ha donat un salvavides als bancs italians i portuguesos, tocats per la crisi, i a algun banc alemany i francès. L'altra cosa que ha fet és augmentar el volum de compra de deute públic, que ara estén a grans corporacions empresarials. Ha passat d'una compra de 60.000 milions mensuals a 80.000 milions d'euros. Fins ara la compra de deute significava un augment de la massa monetària de la zona euro que suposava una devaluació anual de la moneda del 7,2%. Ara hi afegeix una devaluació complementària del 2,4%. Per tant, si l'euro es trobava a un canvi estable amb el dòlar d'1,1 $/€, ara el nou canvi nominal hauria d'estar a 1,074 $/€, valor que s'anirà assolint a poc a poc si cap de les altres monedes fa un moviment, sigui el yuan, sigui el dòlar. Per tant, això és un fort impuls a l'exportació d'Europa cap al món, acció que ajuda directament França amb la venda d'avions Airbus i que arregla d'un traç el dèficit públic francès (només per l'impost dels beneficis extra), ajuda a l'economia fortament exportadora d'Alemanya, amb signes de debilitat per la pèrdua de clients emergents i, com no, a l'economia espanyola i catalana que cada vegada més mira cap als mercats en dòlars. Per tant l'acció de Draghi és valenta, de manual i per guanyar temps.
Ara toca començar a treballar en les altres mesures, per exemple en accions Keynesianes, invertint en infraestructures útils, però això no és gens fàcil. Primer perquè el recurs a l'endeutament dels estats és nul en molts països, amb xifres que ratllen el 100% del PIB o més. Només ho podrien fer Alemanya i els països nòrdics, que ja és alguna cosa. Segon perquè a Espanya invertir en obra pública és sovint invertir en coses innecessàries, només per justificar la inversió que finalment va lligada a la corrupció. Per tant, no cal que tornem a fer les mateixes bestieses, ara que ho estem netejant. Caldrà mirar una inversió diferent, en tecnologia, en xarxes de comunicació digital, en ensenyament, en recerca aplicada, en energies renovables, en recerca social que trobi els usos de la mà d'obra desqualificada... en fi, caldrà invertir en allò que sempre anomeno imaginació i que sembla que no tenim.
L'embolic del sistema econòmic és de molt gruix i només veient el problema en la totalitat trobarem la solució car és molt fàcil perdre's en un bosc tan espès, ple de bardisses i amb un sotabosc dens.
En alguns sectors de l'economia catalana pot semblar que ara ja és hora de recuperar serveis i drets perduts. S'equivoquen si pretenen arribar allà on érem: és impossible. Tot i que hi ha comarques on ja s'olora la plena ocupació, estem molt lluny de tenir una taxa d'atur per sota del 10% al país i ni somniem tenir-la per sota del 5%. I fins que això no sigui així no és just abaixar la guàrdia. Les empreses han de continuar creixent, deixant de ser micros per esdevenir mitjanes, han de continuar el ritme d'inversió per crear treball i han de continuar guanyant mercats internacionals, en definitiva, han de fer el camí cap a l'excel·lència.
Per això certs cants de sirena que provenen de Podem i del mateix partit socialista sonen com esquerdats; s'intueix que si s'apliquen es produirà un fre notable en el camí d'expansió de l'economia i en la creació de treball. I ja no dic res de la proposta de sortir d'Europa i de l'euro, pròpia de no saber llegir bé l'entorn econòmic internacional i només voler veure Cuba i Veneçuela, com si aquests fossin països amb qui emmirallar-s'hi.
De moment el mag Draghi ens ha tornat a salvar i ens permet guanyar temps per fer els deures. Ara ens toca a nosaltres i als nostres polítics.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema