En record i homenatge a Nikolaus Harnoncourt

13.03.2016 | 00:00
En record i homenatge a Nikolaus Harnoncourt

"El realment important és l'atracció que va despertar en altres músics envers la utilització d'instruments d'època -de les èpoques de cada compositor- i pel que s'ha denominat interpretació historicista"

Pocs directors de música clàssica han generat tants articles necrològics com Claudio Abbado fa poc més de dos anys i Nikolaus Harnoncourt ara. I si així ha estat, cal atribuir-ho a la singularitat i forta personalitat de tots dos personatges, que han deixat petjada en la història de la Música.
El primer, Abbado, perquè va posar un punt i a part en la trajectòria de l'Orquestra Filharmònica de Berlín, posant fi a l'etapa de Herbert von Karajan i el seu autoritari per no dir dictatorial estil d'adreça. Abbado va iniciar una carismàtica línia de direcció en sintonia amb les opinions dels músics als quals havia de dirigir o conduir, fent música junts, com a ell li agradava dir. A més, va recolzar els músics joves, molts dels quals després van poder progressar en les seves carreres incorporant-se a orquestres de més prestigi. Va impulsar la creació d'orquestres i festivals. I va ser un dels primers i incondicionals padrins del moviment d'orquestres infantils i juvenils del Sistema veneçolà, concebut per José Antonio Abreu, gràcies al qual molts nens i joves han sortit de la marginalitat dels ?suburbis més pobres del país.
I de Harnoncourt cal ressaltar la seva també carismàtica trajectòria. Va ser un rebel i un purista. Al marge d'alguns detalls biogràfics que aquests dies han aparegut en les necrològiques, com els seus avantpassats aristocràtics i ser de família acomodada, el realment important és l'atracció que va despertar en altres músics envers la utilització d'instruments d'època -de les èpoques de cada compositor- i pel que s'ha denominat interpretació historicista. I així, la música que ell dirigia sonava diferent de la de les orquestres que toquen instruments actuals. No dic ni millor ni pitjor, sinó diferent. I apreciada també pels qui no ens quedem en el més actual. ?Harnoncourt dirigia amb passió. Sense ?batuta, amb les mans... i també amb les celles ?aixades, amb els seus ulls clars ben oberts que semblava que se sortirien del seu lloc, i amb els llavis i la boca. De vegades ell mateix cantava en veu baixa -gaudint, és clar- el mateix que el cor que tenia davant.
Sabem que no hi ha una música igual que una altra. Mai. Ni tan sols una mateixa simfonia, d'un mateix compositor, interpretada per una mateixa orquestra i dirigida per un mateix director, en un mateix escenari i en dies consecutius per no dir en el mateix dia. La música sempre és diferent i la música només existeix, més enllà de les partitures, quan sona. Encara que gràcies als enregistraments d'àudio o de vídeo, podem reproduir-la totes les vegades ?vul?guem, cada vegada amb un estat d'ànim que serà diferent. Harnoncourt ens ha deixat bones gravacions, que són magnífics testimonis i testimoniatges, a més d'alguns llibres.
No vull allargar-me en aquest recordatori a qui produïa tanta admiració i va encapçalar l'historicisme musical avui cada vegada més arrelat. Només afegiré que per recordar-li mentre escrivia aquest comentari em vaig posar davant el televisor i vaig treure de la meva prestatgeria un vell DVD de l'any 2006 que reprodueix l'enregistrament en vídeo d'un concert nadalenc -les sis cantates de l'Oratori de Bach- dirigit per ell al capdavant del seu Concentus Musicus Wien creat en 1953 amb la seva dona Alice -violinista- quan va decidir orientar-se als instruments d'època. Es va filmar el 1981 en una petita església barroca, i és impressionant el so de les trompetes, flautes, oboès, trompa, timbals, instruments de corda i les veus del cor infantil i dels solistes. Nikolaus Harnoncourt, no només pioner en l'execució historicista sinó també un dels recuperadors de la música sacra de Bach -oblidada fins a mitjan segle XX- ens ha deixat. Però gràcies a les tecnologies, podem seguir gaudint de la seva manera de ser i de fer música.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema