Cartes

14.03.2016 | 07:14

Les bicicletes
Guadalupe Caireta Serra. GIRONA.
M'he estat fixant en les bicicletes i he vist que els "ciclistes de carrer" d'avui no respecten cap tipus de senyal. Perdó, sí que en respecten alguna, la que a cadascú li sembla. M'explico, si els va bé actuar com cotxes actuen com a tals, però si de sobte volen canviar de direcció i el mètode establert no els serveix, per a ells no és problema, ja que simplement pugen a la vorera, se salten un semàfor o giren passant pel pas de vianants convertint-se així en caminants. És que ara el conductor ha de llegir el pensament d'un ciclista? Potser sembli una ximpleria escriure sobre aquest assumpte però penso que si volem canviar la societat hem de començar per tòpics essencials.

Humans o animals salvatges?
Elena Alarcón Masferrer. GIRONA.
Diàriament rebem notícies d'atemptats, morts, imatges d'infants sols i situacions que ens posen la pell de gallina i ens esgarrifen. Ha arribat un punt on veure gent innocent patint s'ha convertit en el pa de cada dia. Ja ni ens impacta. Vivim en un oasi europeu on sentim lluny els anomenats refugiats, oblidem les notícies de l'ahir i ens deixem absorbir per la rapidesa amb què passa tot. Em pregunto si algun dia arribarà el moment en què ens posem a la pell de les milers de persones que surten durant segons a la televisió i farem alguna cosa respecte a això. Som humans i no animals salvatges, quan realment ho posarem a la pràctica?

El vertader sentit de la vida
gemma lleal hernández. girona.
Molta gent gran es troba avui en dia en un geriàtric; aquesta s'ha convertit en la seva llar. Tant és així que el nombre de personal que aquest necessita és elevat: infermeres, metges, treballadors socials... Per als residents, aquesta és part essencial de la seva família i la necessitat de sentir que són estimats i valorats és imprescindible per a tots ells.
Per desgràcia, avui en dia, molts parents els deixen interns en geriàtrics per evitar fer-se cura d'ells o per la pèrdua de temps que comporten i, certament, el nombre de visites que els dediquen es poden comptar amb els dits d'una mà.
El personal que hi treballa no necessita grans carreres ni grans titulacions, sinó quelcom que no s'aprèn ni s'estudia, es cultiva. L'esforç, l'ambició, les ganes de treballar dia a dia, el respecte, aprendre a escoltar i, el més important, fer sentir especial, valorada i estimada totes aquelles persones que estan en els seus últims estadis de la vida. I és en llocs com aquests on realment aprens el que és la vida, el que realment importa i el que vertaderament t'omplirà de satisfacció.
Aquestes breus paraules estan escrites coneixent els fets de primera mà i, per molt que actualment molts estudiants de segon de batxillerat ens preguntem, dubtem i preocupem pel que farem amb el nostre futur, crec que per decidir-nos hem de tancar els ulls i pensar en allò que ens omplirà el cor i ens aportarà felicitat. I sí, tot això ho escric després de comprendre el que realment importa a la vida i no és un diploma que ens acredita com uns grans advocats, metges o farmacèutics. No, això no és l'essència de la vida. Aquesta rau a aprendre, topar amb adversitats i saber-te aixecar i, per sobre de tot, viure-la estimant i compartint amb els nostres.
Aquest és el vertader sentit de la vida.

L'escultura de Josep Clarà
Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque. TORROELLA DE MONTGRÍ.
El MEAM (Museu Europeu d'Art Modern) acull des de principis de març l'exposició Al taller de Josep Clarà. Guixos d'un escultor irrepetible. Moltes de les escultures provenen del Museu de la Garrotxa d'Olot. Serà un bon moment per veure-hi aplegades més de cinquanta obres seves. En aquest mateix museu vam poder veure, ara fa un any, una altra bona exposició ben documentada d'un altre gran escultor català: Josep Llimona.
De petita amb els pares i després d'estudiant d'art havia visitat assíduament el Museu Clarà. Agafaves els ferrocarrils, baixaves a Tres Torres i allà tenies la casa museu de Josep Clarà. Poder veure l'obra de l'escultor en l'espai on va viure et feia entendre-la d'un mode molt més intens: el taller, el jardí, l'àmbit domèstic... Els llocs on treballen els artistes diuen molt d'ells i de la seva obra. En aquest cas, era un privilegi comptar amb aquell tresor al nostre abast i els visitants ho teníem present.
Recordo després la polèmica que va haver-hi quan l'Ajuntament de Barcelona va tancar el museu com a tal. Polèmica perquè la família de l'escultor havia llegat l'obra i casa taller amb la condició que es mantingués com a museu. No es va acomplir. Molts vam reivindicar públicament la continuació del museu. Però el museu va tancar i l'obra es va distribuir entre el MNAC i el Museu de la Garrotxa d'Olot. La casa, abandonada, i va acabar sent enderrocada. Al lloc del taller, més tard, s'obriria una biblioteca pública.
I mentrestant sempre que he visitat el Museu Britànic a Londres he admirat que tinguin les escultures de Clarà de forma ben visible i he recordat aquell museu que molts portem en el record i que d'una forma inexplicable va desaparèixer. Va ser una gran pèrdua pel patrimoni cultural nostre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema