Fa unes setmanes ha sortit publicat el llibre del col·laborador de la FAES Jordi Canal: Història mínima de Catalunya. El subtítol és Una història imprescindible per conèixer el passat i per entendre el present i el futur. D'autoestima no n'hi manca. Pretén ser l'alternativa, la rèplica, al darrer llibre de Josep Fontana: La formació d'una identitat. Una història de Catalunya, a qui critica de "culmen del nacional-comunismo romántico". Comet l'error de voler reivindicar Jaume Vicens Vives criticant el seu deixeble més preclar: Josep Fontana. Potser ni ho sabia? Pretensions una mica massa elevades pel nivell demostrat en el llibre. Anem a veure-ho. Per ser l'obra d'un historiador sorprèn que no hi ha notes, el text és telegràfic, està mal escrit i és només una mena de llista de temes enganxats sense massa criteri. És com un mal article llarg, fet de pressa i corrents.
M'entretindré amb el que és segurament el tros més delirant, quan es refereix a l'any 1934 i Lluís Companys. "L'acció de Companys va resultar, en essència, populista, viril i martirial" [...]. "Viril, en segon lloc, no es poden excloure les raons íntimes vinculades amb el cor i l'entrecuix en la decisió de Companys.". Segons aquest brillant historiador, amb Miquel Badia d'Estat Català, "conegut com a capità collons, s'havia disputat els favors sexuals de la seva amant, la militant independentista Carme Ballester". Ostres.
Aquesta forma de fer història és ben curiosa, per poder comprendre millor la història es tracta d'analitzar l'entrecuix dels polítics. Estem realment davant d'un avenç sensacional de la historiografia! Per comprovar aquesta curiosa teoria, he anat a les referències a l'entrecuix de Francesc Cambó. I he quedat decebut. Cap. Cambó va tenir moltes amants i amb dues va tenir descendència, però només es casà amb una, Mercedes Mallol, i força tard, l'any 1946, perquè la seva filla Helena pogués ser fruit de matrimoni legítim i així ser hereva universal. És a dir, el dirigent del nostre gran partit conservador catòlic català vivia en concubinatge, en pecat. A més, la llista de dones amb què va tenir relacions inclou des de cantants conegudes -Maria Gay i Maria Barrientos-, fins alguna dona d'amics seus i moltes dones joves de la Lliga. I Canal no en diu res de res. Ens quedem, doncs, amb les ganes de saber si els fracassos polítics tan rotunds de Cambó es devien als conflictes entre el que predicava, la moral catòlica, i el que feia, en els seus propis paràmetres: immoralitats i vida dissoluta. Quina llàstima.
Canal havia fet servir, com hem vist, el concepte "martirial". Més tard hi torna: "Companys va assumir, de manera paral·lela a la seva exacerbació nacionalista, una posició victimista. I destinada, fatalment però fecundament, al martiri." O sigui que s'ho va buscar i a més la persona afusellada fa el víctima!
El tractament de la guerra civil requeriria un article sencer. Només diré que surten tot d'organismes o entitats antifeixistes, però no cita ni un sol cop el règim franquista com a feixista. És a dir hi ha partits antifeixistes i comitès antifeixistes però no hi ha, segons ell, feixistes. "Alçament militar", "bàndol revoltat", "govern nacional", "bàndol franquista", "causa nacional", "tropes nacionals", "moviment antirevolucionari de juliol de 1936", etc. Les mil formes de no dir feixista. El règim no era feixista era "autoritari, jeràrquic, nacionalista i profundament catòlic". La mateixa terminologia del feixisme espanyol. Fa basarda.
Sobre l'església catòlica i el cop d'estat escriu: "No pot sorprendre l'actitud de bona part de l'església a l'hora de donar suport al bàndol revoltat i el temor dels catòlics enfront el descontrol revolucionari". O sigui que es revolten pel que passa després. Brillant! Això sí, "la permanència de Vidal i Barraquer a l'exili va ser un obstacle a la normalització institucional de l'església de la postguerra". El que va ser un obstacle no era que el pobre Vidal no pogués tornar a Catalunya, sinó les raons que el van fer allunyar-se'n, per altra banda perfectament descrites pel seu secretari Carles Cardó a El gran refús.
Cap al final cita els columnistes Javier Cercas, Joan Tapia, Valentí Puig, Arcadi Espada i Francesc de Carreras. "El darrer és, sense cap mena de dubte, l'intel·lectual més destacat, el sentit zolià del terme, de la Catalunya actual". Acabáramos.
Segons Canal, les nostres institucions democràtiques "han creat una societat més provinciana i menys universalista", més provinciana que l'any 1960? Menys universalista que l'any 1945? Un salt mortal sensacional.
Si les dretes volen aconseguir l'hegemonia en el debat sobre la història de Catalunya hauran de fer-ho molt millor. Us podeu estalviar la lectura d'aquest llibre.
