Antigament, quan els telèfons amb fil dominaven la Terra, hi havia unes normes no escrites per al seu ús. Una trucada durant els àpats, per exemple, era sinònim de mala educació o, en el millor dels casos, d'un mal hàbit alimentari (la meva àvia sempre exclamava allò de «es pot saber qui truca, a l'hora de dinar?», com apuntant a un problema més profund de l'interlocutor) i, si l'aparell sonava passades les 10 de la nit, volia dir que havia passat alguna cosa greu. El timbre, a determinades hores del dia, sonava molt estrident, i la impossibilitat d'identificar immediatament l'autor de la trucada ens portava a viure, durant els segons que trigàvem a sentir la veu de l'altra banda del fil, un veritable «cliffhanger» de proporcions hitchcockianes. Si resulta que la trucada era per a una ximpleria, respiraves alleujat, però al mateix temps t'adonaves que aquell aparell tenia el poder de trastornar-te la tranquil·litat domèstica. Ara, a l'era sense fils, a l'era dels remitents visibles, veiem com a normal que el mòbil ens soni a totes hores impunement, com acceptant que les antigues litúrgies ja no existeixen. Ho assumim interpel·lant unes normes igualment no escrites segons les quals som un servei 24 hores en què el so d'un telèfon s'ha inserit dins les nostres rutines amb una naturalitat desarmant. Tendim a dormir amb el mòbil a distància però encès, no fos cas que apagar-lo detonés una successió de drames apocalíptics. Una trucada de matinada pot ser una activació involuntària a la butxaca, un impuls etílic o una pressa incontrolable en la resolució d'un conflicte, i a menys que tinguis el son de ferro tendeixes a respondre o mirar el missatge. Però no pots evitar pensar que si arriba el dia que la trucada és realment important, o el missatge realment revelador, justament aquell dia no el sentiràs o et resistiràs a mirar-lo invocant els vells costums. Perquè, al final, aquest és el principal problema de l'empatx per mecanismes de comunicació: perdem el sentit de l'excepcionalitat.
