Formo part d'aquella mainada que va créixer amb els còmics destarotats i estridents de Francisco Ibáñez. Parlo dels inicis o la meitat dels anys setanta. Aleshores, Ibáñez ja s'havia consolidat com l'autor més hot de la factoria Bruguera i havia parit cinc o sis personatges que tenien una popularitat colossal. La fama de tots junts, però, no arribava a la de les soles de sabates de Mortadelo y Filemón. La parelleta s'havia convertit en la terra de fer pipes per als seus editors.
Amb ajudants o sense, Ibáñez ha estat un creador hiperactiu i imparable. Ha pencat tant o més que Jack Kirby. Sempre ha defugit els preciosismes, tot i estar dotat per fer-los, i ha preferit anar de cara a barraca. Si Goscinny i Uderzo trigaven mesos a embastar un àlbum nou d'Astèrix; ell, en el mateix temps, ja n'havia sargit quatre o cinc de Mortadelo.
Els primers àlbums dels agents de la TIA eren esplèndids. Abans que la sobreproducció els convertís en una fórmula reiterativa, títols com Safari callejero, Contra el gang del Chicharrón, La máquina del cambiazo, Chapeau el esmirriauLa caja de los diez cerrojos van oxigenar el nostre panorama humorístic. Eren un festival continuat de despropòsits.
Ibáñez acaba de celebrar vuitanta anyets. I pot fer-ho amb l'orgull d'haver-nos alegrat la vida amb aquesta col·lecció de vinyetes esbojarrades, farcides d'onomatopeies, disfresses i patacades. Mortadelo y Filemón, nascuts el 1958, han travessat les dècades amb un estat de salut magnífic: molts lectors es continuen pixant de riure amb les seves ficades de pota. Per molts anys, mestre!
