Sant Josep

«De fet a l'Estat espanyol la festa dels pares és recent, de l'any 1948, i va començar d'una forma força ximpleta. Uns pares estaven gelosos que se celebrés el dia de la mare»

16.03.2016 | 09:29

Per sant Josep, la múrgola treu el bec», «Per sant Josep, el pàmpol al cep», «El cigró, per Sant Josep, just sembrat i tot just nat», «Per Sant Josep, el cucut canta tot dret i si no canta per Sant Josep, canta per Sant Benet». «Per Sant Josep, el borró al cep». «Per Sant Josep, plora el cep». «Per Sant Josep verdeja el cep». «Per Sant Josep en enllà, posa't trumfos a sembrar».

(La paraula trumfo o trumfa significa patata, i ha desaparegut del tot del llenguatge oral; quan era petit sovint la gent del camp es referia a les patates amb el nom trumfes, fins i tot diria que la conreada en les arti?gues -trossos de terra inculta guanyats al bosc- eren trumfes i no patates).

Com que el nom de Josep és molt abundant té diverses versions: Pep, Pepito, Pito, Pepet, Bep, Jep, Josepàs, Jepàs, Jepic, Bepet, Jepet. Si bé ara es torna a posar el nom de Maria a les nenes, Josep encara no té tanta acceptació, abans molta i per aquest motiu aquesta dita: «Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases». A la meva família curiosament no hi ha Joseps, ni Joans, per això era freqüent la brometa, per part d'amics del pare: «Sense ni un Josep, ni un Joan, tots vosaltres sou ases». El meu pare assegurava que les famílies havien de posar als nadons onomàstiques originals per evitar confusions.

Com que parlo de noms i del pare, exposo una seva teoria: no era partidari de posar noms de persones, ni de sants ni santes en els pobles, ni en els carrers i places de les ciutats. Tampoc el complaïa el nom de personatges històrics de renom, pintors, escriptors, metges, científics, i molt menys noms de reis i de polítics, perquè si es gira la truita el nomenclàtor ho patirà, fins afectarà els artistes amics de la monarquia o de la república, que no se'ls valorarà per la seva obra literària o pictòrica sinó per la seva adscripció ideològica. És el que passa ara amb el canvi de noms a Madrid amb l'alcaldessa, Manuela Carmena, i a Barcelona amb l'Ada Colau. El mateix que va fer en Franco, que amb la seva miopia infinita va deixar noms tan semàntics com el carrer Casanova de Barcelona.

Tampoc li agradaven els noms de significació política. Un oncle patern va lluitar en les files dels rojos durant la guerra civil i l'altre en el bàndol dels nacionals; aquest últim que tenia cert prestigi acadèmic entre els militars, quan l'exercit d'en Franco es dirigia de Girona a Banyoles, va impedir que cremessin el restaurant la República, situat a mig camí, perquè consideraren que era un enaltiment del règim que ells acabaven de derrocar; l'oncle ho impedí afirmant que el nom es referia al gran llibre La república, escrit per un grec, en Plató, i no tenia cap connotació amb l'actualitat política, sí amb la filosofia.

A mi m'agraden més els topònims relacionats amb la botànica o amb algun element geogràfic o topogràfic, o amb la naturalesa, com l'aigua, els minerals, els animals. Trobo més bonic Montseny, Montserrat, Empordà, Guilleries, la Selva, Arboç, Arbúcies, la Pera (pedra), Espinelves (espines blanques), Esplugues (coves) del Llobregat, Setcases, etc., que no Sant Hilari, Sant Gregori, Santa Maria de Corcó, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Cugat.

El nom de ciutat més abundós en tot el món té relació amb la poma, que és la fruita més universal, igual que la poma és un dels símbols per ser la seva imatge identificable més emprada com a logotip, res d'estrany que l'empresa més potent d'internet, Apple, es presenti amb una poma mastegada, segons la llegenda urbana és un homenatge a Alan Turing, el pare de la intel·ligència artificial, de la informàtica, que es va suïcidar menjant una poma enverinada.

Per Sant Josep, 19 de març, la natura es belluga sobtadament i fa moltes coses, unes de molt visibles, altres més amagades. La vegetació es posa esplèndida de veritat, acull el bon temps amb els braços estesos i les arrels eixancarrades, així la nova saba circularà per les venes dels arbres i les plantes i penjarà fulles i flors novelles en les seves branques.

La naturalesa feinadora com mai comença a produir, incansable, verds tendrals, una mica glaucs, però aviat verdejaran ufanosos; tot això començà a passar el dia de Sant Josep, el dia dedicat als pares, malgrat que la majoria de països no ho celebren en la festivitat de Sant Josep, sinó el tercer diumenge de juny que es correspon al primer dia d'estiu. Pràcticament en tot el món hi ha un dia en el calendari com el dia del pare.

De fet a l'Estat espanyol la festa dels pares és recent, de l'any 1948, i va començar d'una forma força ximpleta. Uns pares estaven gelosos que se celebrés el dia de la mare i van reivindicar que l'escola també dediqués un dia a homenatjar-los a ells, als pares. La directora de l'escola va considerar que el millor pare era sant Josep, pare adoptiu del nen Jesús, i el va triar. La mestra va fer declaracions al diari El Correo de Zamora i va ser entrevistada per Radio Nacional; la idea immediatament va ser ben acollida pel gerent de Galerias Preciados, que va propagar-ho tot finançant una campanya de premsa i ràdio; el rival comercial era Ramón Areces, l'amo del Corte Inglés, que també s'hi va sumar perquè s'adonà que era un bon motiu per les vendes.

Aquest esclat botànic i zoològic arriba al seu punt més esplendorós a l'estiu; és quan els arbres fruiters han fet madurar els préssecs i les prunes, les cireres i els albercocs. És també quan la natura t'estira a sortir de casa i a gaudir-la en tota la seva policromada plenitud.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema