Els arbres es varen fer presents a Girona a la dècada dels vuitanta. És un record emocionat. Va quedar patent en sengles publicacions de dues institucions gironines, la Diputació i l'Ajuntament.

L'any 1986 la Diputació va editar el llibre Els arbres, de Mariàngela Vilallonga, una extraordinària obra avui exhaurida totalment, sense que es vegi voluntat institucional de reedició. És un oblit molt lamentable. La cultura humanística que ha de veure en els arbres un signe d'alta ciutadania ha de tornar llegir aquella mitologia antiga, narrada amb la sensibilitat de l'autora referida. Ens cal tornar-nos a embadalir en la lectura del poder d'endevinació que tenia el roure, i la significació del triomf que els romans donaven a la palmera, i d'aquell déu que es compadeix de les Helíades que no es mouen del costat dels sepulcre del seu germà i les transforma en arbres que resulten ser pollancres. A qui pertoqui reeditar el llibre cal recordar-li que els arbres desprenen una vida cultural d'altura, més enllà de tota la clorofil·la que es pugui desprendre de les seves fulles.

L'any 1987 l'Ajuntament de Girona va editar, amb motiu de les Fires, un àlbum de col·lecció de cromos, dedicat als arbres de la ciutat. Al darrere de l'entranyable col·leccionisme, bon atribut dels catalans, era un catàleg detallat de les espècies que podem contemplar i fruir en l'àmbit de la ciutat. Eren 73 espècies diferents, les que ens feien companyia, aquell any 1987. En el mateix àlbum Joan Vallès i Xirau, del Laboratori de Botànica de la Universitat de Barcelona, feia aquestes propostes concretes: edició de guies-itineraris de les arbredes dels carrers de la ciutat; confecció de cartells amb el nom científic i el català al costat dels arbres; convertir alguna zona gironina en mini jardí botànic; divulgació d'usos i aplicacions dels arbres; festes populars en quèe els arbres fossin protagonistes. Certament, tot un programa que no s'ha realitzat ; podríem entrar en detalls com, per exemple, l'assignatura sempre pendent a Girona de la celebració de la «Festa de l'Arbre», una idea molt gironina, iniciada a Sant Joan de les Abadesses per Rafel Puig i Valls, l'any 1898, i avui ben trasplantada i arrelada als principals països europeus. La Festa de l'Arbre se celebra a molts centres educatius gironins, però la ciutat de Girona, la ciutat, no se l'ha proposada mai com un objectiu cultural per oferir a la ciutadania.

El poeta diu que «hem d'anar més lluny dels arbres caiguts, que ara ens empresonen». D'un arbre, a terra, en surten els bastons sense fulles, sense vida.

A Girona no tenim aquells gloriosos exemplars que surten a doble pàgina als llibres d'obsequi dedicats als arbres. Serien aquells exemplars que fins i tot tenen dret a cometes identificatives: no tenim cap «General Sherman» ni sabem què és un «Room Tree», les venerables sequoies de Califòrnia, autèntics monstres vegetals, amb més de cent metres d'alçària. Ni tampoc podem pujar cada dia a abraçar els troncs de les seves germanes petites, les sequoies de Santa Fe del Montseny. Aqui ens acontentem quan un biòleg assegura que un arbre fixa 200 quilos de pols de la ciutat, o quan ens diuen que una zona arbrada rebaixa un 15% el soroll del carrer.

Esperarem sempre les decisions polítiques per a la realització de projectes pendents. Alguna cosa ben visible, ja, si us plau. Per treure'ns el mal record del desgraciat ball de bastons que a Girona va començar amb música de noms propis.