Cartes

eulàlia isabel rodríguez pitarque. torroella de montgrí.

L'escultor israelià Dani Karavan ha estat guardonat amb un dels Premis Nacionals de Cultura d'enguany. Ell és l'autor de l'escultura Memorial Passatges, que està situada a Portbou i dedicada a Walter Benjamin. L'escultura és un homenatge a aquest filòsof alemany d'origen jueu, arribat a Portbou fugint dels nazis i mort a les 12 hores d'haver-ho fet. Era un refugiat. I ara 75 anys després, ben poc hauria pogut imaginar ell que la fatalitat del seu viatge es veuria reproduïda en milers i milers, milions de persones, en un drama semblant al seu.

Walter Benjamin portava una maleta amb un manuscrit: la seva pertinença. A les imatges dels informatius, igualment hi veiem les maletes i bosses que porten els refugiats que es mouen cercant un país segur i un futur possible. Veiem les poques pertinences amb què viuen als camps de refugiats. El filòsof va emmalaltir en aquest viatge de fugida. Aquests dies hem sabut dels nens i la resta de persones que estan amb febre malalts per estar sota la pluja tantes hores i tants de dies. La història es repeteix. I és la història més inhumana.

El temps ha fet que l'escultor Karavan sigui ara premiat per un monument en record a qui fou una víctima doble, tant en la condició de bandejat del seu país per jueu, com en la de no ser admès en un altre com a refugiat.

Caldrà repetir la mateixa història d'aquí a uns anys amb el sirians que fugen i són rebutjats? Sembla ser que els monuments més que per recordar i denunciar sols serveixen per acallar les consciències, ja que els fets que els van motivar els anem repetint amb una falsa fatalitat sense remei.

Catalanofòbia permanent

JOAN JANOHER I SADURNI. forallac.

Es una epidèmia enquistada des de fa moltes generacions: almenys la seva propagació rau ja, d'uns quants segles enrere. Per això, tenim constantment la pressió dels estadistes de torn, que n'han sabut adaptar la història a la realitat.

En canvi, nomes els ha convingut generar enfrontaments entre cultures i els seus pobles, desacreditant, en tot moment, l'expansió d'una sobirania catalana. Haurem de procurar-nos una vacuna democràtica, per eradicar-ho definitivament.

Només veient els procediments que apliquen un s'adona, del menyspreu i poc respecte a les propostes provinent de Catalunya. Tenim clars moments d'iniciatives com de propostes, en els quals sempre la catalanofòbia ha estat present. Vull fer esmena del moment de Miquel Roca Junyent: quan va presentar un pla de govern a la Transició, pel sol fet de ser català se'l va rebutjar; al president de C's també se li qüestiona la seva procedència. I finalment: José María Álvarez.

Aquest últim, com a militant de la UGT, el titllen de catalanista, per defensar el dret del referèndum, la qual cosa posa en risc el seu nomenament com a secretari general.

Ara, i com si fóssim tots plegats uns terroristes, reobren els fets de les urnes del 9-N, implicant de forma judicial i no política, la cúpula del procés. Com podem permetre aquesta contaminació tan reiterativa? Ens cal una medicació adient a la infecció, i no caure als paranys indesitjables de la democràcia d'estat.

La matança del porc a la Cellera de Ter

Pere Espinet i Coll. anglès.

Temps enrere, a la Cellera hi havia dues fites ben assenyalades amb una identitat pròpia: la Festa del Roser i la de la Mare de Déu d'Agost. Passa el temps i els costums, avui, en les icones de celebracions, permeteu-me que ressalti la de la matança del porc.

Aquest diumenge passat, el poble cellerenc ha fet palesa, una vegada més les seves arrels entrellaçades, vinguin d'on vinguin. La conxorxa fou perfecta, on el denominador comú era que els veïns i convidats gaudissin d'una bona festa, oberta a tothom, i així deixar de banda per unes hores els maldecaps del dia a dia.

El Centre Parroquial i Cultural, entitat centenària, veritable fil conductor de la festa, en pot estar ben orgullós, com també poden estar-ho el centenar de voluntaris que, amb el seu bon fer, varen aconseguir que tots els convidats, a més de fruir d'allò més, marxéssim amb un bon regust de boca.

Però de ben segur que si l'escriptora Laura Esquivel hagués conegut la recepta de fetge amb mantellina, amb què les cuineres de la Cellera ens van delectar, molt probablement en la novel·la Como agua para chocolate, el mes de març hauria estat precisament per a aquest plat.

Enhorabona i endavant!