Diàleg

«Molts dels mots usats en política acaben descolorits, desproveïts de significat»

17.03.2016 | 09:40

És la paraula de moda. Diria que des d'aquell «Estoy convencida de que Ernest, hasta con la persona que lo mató, hubiera intentado dialogar: ustedes que pueden, dialoguen por favor» de la Gemma Nierga en la manifestació per l'assassinat d'ETA a Ernest Lluch el 21 de novembre del 2000. José María Aznar, a la primera fila, es va ofendre.

Nierga va dotar el verb dialogar de tot el sentit. Tanmateix, molts dels mots usats en política acaben descolorits, desproveïts de significat o, en el millor dels casos, polisèmics. I ara ja ningú s'ofèn quan es demana diàleg. Vol dir que ja no s'està pensant en el sentit autèntic. És més, tothom dialoga però no es produeix cap intercanvi real de pensaments. Si tu i jo mantenim una conversa, però no interaccionem, no ens interpel·lem o no ens sentim afectats per les paraules de l'altre, no tenim cap diàleg. Hi ha dos monòlegs.

No en va coneixem el terme per Plató, que ho associa a la dialèctica, és a dir, al discurs entre dues o més persones que tenen diferents punts de vista sobre un tema, però que desitgen establir la «veritat» a través d'arguments raonats. Molts pensadors han aportat des de llavors, però destacaré Buber i Bohm. El primer, un teòleg, que entén el diàleg no com un intent d'arribar a conclusions o expressar mers punts de vista, sinó com la condició de l'autèntica relació entre persones; diu que el veritable diàleg es caracteritza per l'obertura, l'honestedat i el compromís mutu. El segon, un físic, que va idear una forma de diàleg on un grup de persones parlen per explorar les seves assumpcions de pensament, significat, comunicació i efectes socials. Ho hem descolorit, no? Si no, més d'un ofès hi hauria d'haver.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema