Cartes

Xavier Amigo Colón.

Malgrat que en algunes ocasions coincideixen els dos termes, no sempre és així. Qui volem eliminar de les carreteres, els infractors o els imprudents? Exemples. On s'ubiquen els radars en tram urbà? Al centre dels nuclis on seria una imprudència realitzar una infracció? No. Era abans correcte passar a 70 km/h per la N-II a Orriols i ara és una imprudència amb el nou límit 50 km/h? No. Per què el radar que ubiquen al final de l'A-2 a Vidreres l'enfoquen cap al tram final de l'autovia, on amb doble carril hi ha un límit 80 km/h, i no enfoca cap a la zona estreta, on seria més greu passar el límit? Per què no hi ha radars a dins els caixons metàl·lics del revolt de la C-66 després de Serinyà o a l'entrada de Bescanó, quan superar el límit en ambdós punts seria una imprudència? Senzill, la imprudència no és rendible, la infracció sí. Llavors què es vol, carreteres segures o recaptació? Fins i tot podria entendre que es fessin les dues coses, però crec, que és evident que la rendibilitat va per davant de la Seguretat. Una autoritat diria, dins els infractors hi ha els imprudents! Sí, correcte. Llavors per què no es controlen les zones d' imprudència flagrant? Si comparéssim la ubicació exacta (no trams ni carreteres) de radars mòbils amb llocs exactes d'accidents no hi ha coincidència. Evidentment, el control es fica on és més fàcil amagar-se, no on hi ha més perill d'accident en cas d'infracció. Rendibilitat! I aquesta filosofia perverteix el concepte de Seguretat. Fins al límit que els imprudents, quan s'enxampen, es confonen amb infractors, molt greus però infractors. Un cop rendibilitzat l'infractor imprudent, ja està, burocràcia finalitzada. I aquesta perversió del concepte de Seguretat Vial, en casos extrems, porten a les tragèdies que després ningú entén.

La seducció ambiental

Antoni Pérez De-Gregorio i Capella. girona.

Vaig aprendre aquest concepte de l'amic naturalista i ornitòleg Jordi Sargatal, l'artífex dels Aiguamolls de l'Empordà. Sensibilitat i natura han d'anar de la mà per aconseguir la seducció ambiental. I és que per poder respectar i protegir quelcom, primer ho has conèixer i estimar. Ell s'inspirava en aquells documentals de Félix Rodríguez de la Fuente, i em feia recordar la frase de «pensa globalment, actua localment». La natura forma part també de la nostra ciutat i ens ajuda a gaudir-la encara més, quelcom possible en part gràcies a la tasca duta a terme per l'amic Ponç Feliu a la seva etapa a l'Ajuntament. M'aixeco sentint el pit-roig a la finestra; esmorzo amb el tallarol cap-negre i la mallerenga blava; baixo al centre i al riu m'espera el corb marí, l'ànec coll-verd; i amb sort, al carril bici, em trobaré el blauet. Girona sedueix amb la seva natura. Tant de bo les properes generacions es deixin seduir, ja que el virus de la natura un cop et posseeix ja no et deixa mai més.

Violència dels fills contra els pares

Lluís Torner i Callicó. girona.

Aquest matí de diumenge, en un programa de ràdio, parlaven d'un rebroll de la violència dels fills contra els pares. Realment es tracta d'un tema preocupant, tant pel problema en si, com pel seu increment. Què hem fet, els pares, de malament? Es preguntava el presentador del programa. Els i les que ja tenim una edat considerable ho estem observant, i ens preocupa. Una mica, pensem, pot venir dels canvis que està patint la família, malauradament, cada dia se'n coneixen més casos, d'aquelles que es qualifiquen com a «desestructurades», i en les quals els fills, massa sovint, d'una manera o altra en pateixen les conseqüències.

Enfront d'això, fem un símil: Quan es planta un plançó d'arbre, s'ha d'escollir un bon terreny i, mentre és tendre, se n'ha de tenir molta cura, s'ha d'anar regant, posar-l'hi bon adob, per tal que creixi amb força, i procurar que vagi pujant ben dret, a part que, si convé, cal aplicar-li algun remei per combatre els paràsits. Si ho comparem amb un fill, és un xic igual, se l'ha de cuidar molt i procurar, ja de ben petit, que pugi ben dret, que no agafi mals costums, posant-hi bona voluntat i la major cura. Ara bé, si es veu que tenen rampells de mal geni, fora del corrent, és l'edat d'anar-los corregint, ja que si de petits no s'intenta posar-hi remei es corre el risc que, a poc a poc, el mal geni vagi a més, i amb el temps es pugui tornar en agressivitat.

En el nostre temps, els que avui som avis, a vegades, amb una petita natjada al culet, quan convenia -sense fer mal, això sí- ens anava molt bé. Avui això està prohibit, i hi ha pares que els deixen passar tot; pobrissó! ja l'hi passarà, diuen. I quan són més grans, fins i tot, si a l'escola fan el mateix, i el mestre els castiga: Pobret!, aquests mestres tenen poca paciència. A nosaltres, quan érem infants, si el mestre ens castigava, els pares ens acabaven de repassar, i nosaltres ho vàrem heretar, però ara no, alguns ho fan al revés, és al mestre al qui critiquen i a vegades fins el renyen.

Bé! Sortosament, no és pas tothom, qui actua així, però se'n donen casos, la prova és l'esmentat increment de la violència. L'excessiva tolerància, sovint, no els fa cap bé, als fills, abans al contrari; llavors passa el que passa.

Vinga! Això seria llarg d'explicar, i segur que hi haurà qui no hi estarà d'acord. Consti que no pretenem donar lliçons a ningú, només faltaria, no som pas especialistes. Es tracta, simplement, d'una simple opinió, coincidint amb d'altres que pensen igual. És tan sols la humil manifestació del parer d'uns avis.