Sembla que era ahir que la gent estava eufòrica amb la independència. Anaves a qualsevol acte on s'ajuntessin més de quinze persones, un partit de futbol, un aplec sardanístic, un funeral, un sopar de singles o la consulta d'urgències, i sempre hi havia qui en un moment donat cridava «in-inde-independència». I uns quants que s'hi ajuntaven, no per res, era el que es portava. Ara ja no, ara tu vas al cine un diumenge i a les 17:14 crides «independència», i acaba venint l'acomodador, si és que tal figura existeix encara. No fa gaire temps hauries sortit com un torero de la plaça: a espatlles de la gent, per la porta grossa i amb les dones mirant d'arrancar-te els botons.

Ara el que es porta és parlar de referèndums pactats, de dir que calen acords amb l'Estat, de reconèixer que l'independentisme no va arribar al 50% i d'explicar que allò de 18 mesos era un purparlé. Fins fa poc si algú deia això era un botifler que posava pals a les rodes i blablabla, però ara els que volien el poder ja són al poder i la independència es torna a veure com una cosa no se sap si desitjable o beneficiosa, però que s'ha demostrat útil per aconseguir càrrecs. Les cúpules de CDC i PSC pactant aliances a Girona i Presidentmàs a les ràdios dient que CDC no és independentista sinó sobiranista són només pistes perquè els catalans segueixin, com el ramat que són, el camí que els polítics els han preparat.

Perquè no es queixin, seguiran tenint performances l'11-S, si bé ja com una tradició més. Encara fa bon temps i pares i nens s'ho passen bé. Ja ve a ser com la cavalcada de Reis, no hi falta ni cobertura televisiva. És cert que alguns -cada cop menys- tornen amb l'adrenalina pels núvols i atabalen familiars i amics amb viatges a Ítaca, dèficits fiscals i desconnexions. Però ja no dura més de cinc dies, al cap d'una setmana se n'han oblidat i deixen tothom tranquil. Amb l'11-S i l'independentisme passa com amb els antics juguets de corda: a mesura que els feies servir, la corda durava menys estona. Fins que ni es movien.