Vivim en l'Europa freda -forense-, la que desmunta l'economia dels socis, la que tira a l'abocador països i societats senceres, la que treu i posa presidents, que disposa d'homes de negre i de tecnòcrates mercenaris perquè governin estats com si la humanitat fos una empresa. Vivim en la por, res no és segur. A Europa es cova l'ou de la serp i la Bèstia trenca la closca per escampar-se damunt dels europeus amb tota la magnificència de l'horror, sedueix, és imparable, la fascinació de l'horror arrossega multituds. Se l'adora. La Bèstia no té una forma definida que es pugui dibuixar o fotografiar. Conté totes les formes possibles, és sabia, tendra i intel·ligent com el Dràcula de Bram Stoker-la metàfora definitiva sobre la condició humana. Un ésser excepcional que posseeix la saviesa enciclopèdica de la humanitat sencera i que, a l'hora, ha d'actuar com un vulgar animal -ho adorna sent ratpenat- això, primer, li calma l'ànsia i, de seguida, el sadolla de plaer. La sang dels altres és el seu cabernet. Europa serveix a la Bèstia, és un territori nascut al bressol de l'infern de Déu. És aquí, en aquest darrer salpàs, on governa el vigorós Déu de l'Antic Testament i passen coses «inevitables», terribles. Centenars de milers de persones recloses en camps de concentració fets amb fang i desesperació -l'Argelers del 39 i l'espant en contra dels exiliats retorna-, semblava que després de Sarajevo no tornaríem a viure res semblant a la vora de casa. En cada moment i en cada època es justifica la barbàrie. Són milers de persones les que fugen de la mort morint, les que no poden enterrar els morts del camí i de la guerra. Gent. Ara, però, a Europa s'ha instal·lat el concepte definitiu: són musulmans i són molts, ergo, és una invasió de presumptes terroristes. Europa prefereix que el fang i el dolor els extermini a l'extraradi, Argelers de nou. Se'ls veu com números que vénen d'un conflicte que no pertoca a Europa. Àsia. I de cop, la solució final -sempre n'hi ha una-, que Turquia actuï com un estat presó. Es pacta i llestos, diners i bombardejar els kurds. L'Europa que no s'acaba és la de l'ou de la serp que rebenta, la que negocia amb armaments i vides, la que destrossa generacions senceres al seu territori i en països remots per satisfer deutes -és la llei i la llei del mercat i dels mercaders no es pot ni modificar ni transgredir-, la llei permet que milers de persones morin arran de les costes. Europa es creu tan desenvolupada que no es pot preocupar dels exiliats, els fugitius i els pobres -exclosos socials que no entren ni a les estadístiques ni a un caixer automàtic-. Europa és un casino amb un munt de «croupiers» avisats que, en cada topada, embranzida o reculada afavoreixen que sempre guanyin els mateixos: els que no tenen nom i que estan a pertot. El concepte de «l'amo del món» és molt antic i sorgeix en diverses cultures, no representa ni un dimoni ni un Déu, és anterior a les religions del Llibre i a les que no en tenen. És «allò» que sorgeix a partir del primer pensament humà -raonat-. L'Europa que no s'hauria d'acabar és la de l'humanisme, la d'anar a favor dels miserables, la d'afavorir les idees i la llibertat de pensament i, sobretot, la vida.
