És curiós que els personatges que defensen amb més fúria i vehemència la seva concepció d'Espanya, siguin els que més allunyen Espanya d'aquells que no se senten còmodes dins d'aquest reialme. És el cas de Félix de Azúa, un personatge d'una talla intel·lectual fonamentalment inflada que sempre ha utilitzat els seus altars i el sou públic per atacar aquells que no pensen com ell o discrepen de la seva Espanya (pregunteu pel seu treball al capdavant de l'Instituto Cervantes de París).

De Azúa fonamentalment és una persona radical. Algú que diu defensar la puresa de la democràcia quan en realitat sempre ha intentat imposar un aspecte tan intransferible com és la identitat de cada un, un tret de cada persona massa íntim per intentar imposar-lo. La seva arrogància superlativa el porta a menystenir des de l'altivesa i a assenyalar des de diverses tribunes aquells qui discrepen. Ho fa des de qualsevol tribuna d'opinió (sempre l'han tingut inquietantment sobrevalorat). L'odi no pot ser el combustible ideològic d'algú que es pretén un intel·lectual.

Si vol sobreviure, Espanya ha de canviar radicalment i separar-se dels legionaris intel·lectuals (dues paraules que formen una paradoxa). Soldats ideològics que utilitzen l'atac per protegir l'actual i esberlat projecte d'estat. Si vol sobreviure Espanya ha de buscar una nova dimensió de convivència basada en el respecte radical als sentiments identitaris i reescrivint l'horitzó compartit, o decidir que ja no comparteixen res més, però en qualsevol cas pactat i dialogant molt. El punt de partida no és gens esperançador. Només cal veure institucions essencials d'Espanya, com la RAE, amb algun seient ocupat per algun arrogant skinhead del pensament.