Algunes persones que procedeixen d'una visió ideològica clarament anticapitalista es poden preguntar, no sense raó, sobre la vigència del marxisme i del socialisme com a superador, encara, de les enormes injustícies del sistema actual. En la meva opinió, si alguna cosa està absolutament obsoleta és precisament el neoliberalisme i el capitalisme, per cert molt anteriors a Karl Marx i a les idees socialistes. Les idees marxistes, convenientment actualitzades, són i seran plenament vigents mentre es mantinguin les enormes desigualtats del capitalisme i no s'arribi a un sistema molt més just i igualitari.
Amb la darrera gran crisi del capitalisme, cada cop hi ha més veus crítiques amb el sistema actual, veus que reivindiquen un canvi social en profunditat d'aquest sistema econòmic i social tan ple d'injustícies, una transformació d'aquesta democràcia sovint tan limitada. Rosa Luxemburg, alemanya com Marx, ja afirmava, en una època tan llunyana com l'any 1899, que les institucions representatives del sistema capitalista no eren cap altra cosa que els instruments dels interessos de la classe dominant.
Per la seva banda, l'economista franco-egipci Samir Amin, que no hem de confondre amb el politòleg francès d'origen algerià i nom similar, ha assenyat molt més recentment que les grans potències capitalistes aconsegueixen la seva privilegiada situació, no per l'aplicació de les lleis del mercat, sinó gràcies al control exclusiu sobre el monopoli tecnològic, sobre els mercats financers, sobre l'accés als recursos naturals, sobre els mitjans de comunicació o sobre les armes de destrucció massiva.
És evident que l'oligarquia i les grans potències capitalistes han fet sempre tot el possible per bloquejar qualsevol intent de construcció d'un sistema econòmic, social i polític alternatiu, des de la seva participació en una gran coalició contra la revolució russa a la intervenció nord-americana al Vietnam, des de l'intent d'invasió i el bloqueig a Cuba al finançament i armament de grups contrarevolucionaris a Nicaragua.
Després de la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la Unió Soviètica, alguns intel·lectuals o dirigents polítics marxistes com l'escriptora xilena Marta Harnecker varen aprofundir en el que ja sabíem des de feia molts anys, les moltes mancances dels fins llavors anomenats sistemes de «socialisme real». Entre aquestes deficiències, la planificació burocràtica i excessivament centralitzada, el col·lectivisme portat a l'extrem, el productivisme exagerat en detriment de la preservació de la natura, el model de partit únic, la falta de democràcia, el dogmatisme ideològic...
Tot i així, com diu el periodista i escriptor hispanofrancès Ignacio Ramonet, en alguns d'aquells països, i especialment a Cuba, hi ha hagut progressos immensos en matèria d'educació i de salut, en la lluita contra el racisme i contra el masclisme, en la solidaritat i la cooperació internacionalista...
Als anys setanta, el dirigent socialista i president de la República de Xile, Salvador Allende, va intentar portar el seu país cap al socialisme per una nova via democràtica, però la seva experiència va ser esclafada tot just al cap de tres anys per un cruent cop d'estat militar, amb el clar suport de l'imperialisme nord-americà. Tot i així, seguint també Marta Harnecker, l'experiència xilena de la Unitat Popular s'hauria de considerar com el primer intent seriós d'allunyar-se clarament, molt més que Cuba o Vietnam, del model soviètic de socialisme. En els darrers quinze o vint anys, l'esquerra llatinoamericana ha fet passos decidits en aquesta mateixa direcció, especialment en països com Veneçuela, Bolívia o Equador, avançant cap al que avui anomenem socialisme del segle XXI.
No és fàcil ni convenient traslladar cap model de transició d'un país a l'altre, perquè cadascun té les seves característiques. En tot cas, com diu l'economista i dirigent d'Izquierda Unida Alberto Garzón, referint-se al 15-M i a recents esdeveniments electorals a Espanya, aquests són fenòmens socials que manifesten clarament els desitjos i inquietuds de les classes populars, però que no són suficients per transformar la realitat ni per avançar cap a un nou model socialista.
Evidentment, ni a Europa ni a Llatinoamèrica té cap sentit parlar avui de nacionalització total i absoluta de l'economia, de sistemes de partit únic o d'altres realitat pròpies de quan al món no hi havia més enllà d'una vintena de països que es poguessin considerar realment democràtics. El que ens cal és un sistema que aprofundeixi la democràcia, que fomenti la pluralitat política i la diversitat cultural, que acabi amb la competitivitat extrema i insolidària, que reverteixi les privatitzacions de les grans empreses estratègiques del sector de les finances, l'energia, les comunicacions o les telecomunicacions, avui moltes en mans de corporacions multinacionals, avançant cap a una societat lliure on tothom pugui viure dignament, en un món on es respecti l'equilibri natural i la sostenibilitat ecològica.
Evidentment, sempre hi haurà qui, des de la dreta neoliberal i conservadora intentarà acusar els marxistes, fins i tot els de casa nostra, de ser els hereus del crims de l'estalinisme o altres barbaritats similars. Però això és tan injust, com a mínim, com responsabilitzar els cristians dels crims que, en nom del cristianisme, va practicar la inquisició a l'edat mitjana o molts altres governants ferventment catòlics en els segles posteriors.
