El perdó, camí per a la pau

19.03.2016 | 00:00
El perdó, camí per a la pau

«Si no abandonem enemistats i odis i no fem pactes ferms i honestos pel que fa a la pau, la humanitat es vorà abocada a la mort». Així ens exhorta, encara avui, la Constitució «Gaudium et spes» del Vaticà II, per tal de construir camins de pau.
He recordat aquest text del Concili pel fet que el passat 28 de febrer va sortir de la presó de Zaballa, a Àlaba, José Luis Urrusolo Sistiaga, l'excap d'ETA que ordenà l'assassinat del professor Manuel Broseta, el 15 de gener de 1992 i que a més participà amb l'escamot Ekaitz, en la mort d'altres set valencians més. Acollit a la via Nanclares, per als presos que rebutjaren la violència, Urrusolo ha sortit després del compliment de la se?va condemna.
Ja fa temps, algunes víctimes d'ETA es van pronunciar sobre la violència i el perdó. Si per una part, Mª Carmen Hernández, viuda d'un regidor del PP de Durango deia: «Jo ja he perdonat, crec en el penediment i la reinserció», per l'altra, Mari Mar Blanco, germana del regidor Miguel Ángel Blanco afirmava: «mai apel·laré a la reconciliació». També l'exministre Enrique Múgica estava en la línia de Mª Mar Blanco, ja que deia que «en contra de les declaracions conven?cio?nals que es fan, jo vull dir ben clar als assassins del meu germà, que ni perdono ni oblido».
Pel contrari, Rosa Lluch, filla d'Ernest Lluch, fa uns anys va fer aquestes declaracions sobre la fi del terrorisme d'ETA: «És un moment històric que s'ha d'administrar amb generositat. Tot això s'ha de resoldre ara. El pare estava a favor del diàleg. Per això hi haurà coses que no m'agradaran, però mirant el futur, hem de ser generosos». I encara, la jove Irene Villa, víctima d'un atemptat ?d'ETA, afirmava: «La generositat es troba quan perdones els terroristes, quan t'hi vols reconciliar».
Ja el papa Joan Pau II, a Assís, el 2002, proclamà el Decàleg per a la pau, on es condem?na?va la violència i el terrorisme i s'instava a promoure la cultura del diàleg i a «perdonar-nos mútuament, per vèncer l'odi i la violèn?cia». És el que va fer el capellà Jesús Garitaonandia, rector de la basílica de Begonya, apallissat el 1970 pel grup d'extremadreta, Guerrilleros de Cristo Rey, i que declarava fa uns anys: «Hem d'avançar en la reconciliació de la nostra societat i reconèixer i assistir totes les víctimes. Reconèixer el dolor causat i ajudar a sanar les ferides personals i socials». I encara afegia: «ni la pàtria, ni el poder, ni l'Estat, ni l'Església són més impor?tants que un ésser humà». Per això, també el lendakari Íñigo Erkullu, demanava perdó pel tracte donat a les víctimes d'ETA.
En el camí cap a la pau, es necessari el perdó, com el va viure Kim Phuc, la noieta del napalm, cremada per les bombes que van caure al Vietnam el 8 de juny de 1972 i immortalitzada en la fotografia de Nick Üt. La gent no comprenia que el 1992, Kim es casés amb un comunista del Vietcong. Però encara comprenien menys, que el 1996 abracés i perdonés John Plummer, el pilot que va llançar les bombes aquell 8 de juny, i que van cremar el cos de la menuda.
També és impactant l'exemple d'Alfons Cànovas, que abraçà Rosina Costa. El pare de Rosina, Luigi Costa, va ser un dels aviadors que amb les bombes que tirà sobre Barcelona durant la guerra civil espanyola, va matar el pare d'Alfons Cànovas i on van morir més de 2.000 barcelonins.
Un altre exemple de perdó és el pas que han fet les víctimes del GAL i d'ETA. Concretament, Luis Carrasco, l'assassí de l'exgovernador socialista Juan Mª Jauregi, es va trobar amb Maixabel Lasa, viuda de Jauregi i van poder parlar i mirar-se als ulls per superar la violència.
Un dels etarres més sanguinaris, Iñaki Rekarte, després de pagar amb la presó la pena del seu passat, ha escrit el llibre: «El més difícil és perdonar-se a un mateix». I és que el perdó revela la generositat més gran. Com ha dit el periodista Xevi Sala, «demanar-lo ens fa més valents i donar-lo ens fa més forts».
En aquest camí cap a la pau, Mark Twain, gran defensor de l'abolició de l'esclavitud, va ser testimoni d'escenes de perdó que el van impactar. Li va cridar l'atenció el que deia un esclau acabat d'alliberar: «El perdó és l'olor que fa la flor, una vegada s'alça la sola de la sabata que l'ha trepitjada». El nostre món, malgrat que la flor ha estat trepitjada sense mirament tantes voltes, també fa olor de llibertat.
Per això, i en aquest any de la misericòrdia, i a les portes de la Setmana Santa, els cristians hem de ser testimonis de perdó, per tal ser autèntics deixebles de Jesús, ja que perdonar és no bloquejar ni el present ni el futur. Per això els psicòlegs parlen de perdonar, per curar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema