El "dret a decidir" ha capitalitzat l'elecció de Pepe Álvarez com a secretari general de la UGT. Per als independentistes catalans, s'ha convertit en un heroi en derrotar la caverna espanyolista. I, per l'espanyolisme més ranci, un traïdor a la seva pàtria dirigirà un sindicat espanyol. L'etern debat de qui la té més llarga. En realitat, a Pepe Álvarez tant li és una cosa com l'altra. El que sempre li ha interessat ha sigut el poder. Estar-hi a prop. I no molestar-lo més enllà de la retòrica. És un buròcrata del sindicalisme. La renovació que s'exigeix als polítics no va amb ell. Ha dirigit la UGT de Catalunya durant 26 anys. Des del 1990. Nicolás Redondo, sí l'històric sindicalista, encara era secretari general de la UGT a Espanya, Felipe González governava amb majoria absoluta, a Jordi Pujol encara li quedaven 13 anys de presidir la Generalitat, el Barça no havia guanyat cap Lliga de Campions i la majoria dels ciutadans desconeixiem l'existència d'una eina tan prodigosa com internet. Ell ja hi era. I encara hi és. Ha vist passar unes quantes crisis econòmiques mentre els drets dels treballadors s'anaven esmicolant. Ell, impassible. Quan semblava que al funcionari Álvarez ja li arribava l'hora de la retirada, ha rebut un ascens: secretari general de la UGT. Mentre tothom es distreia en el debat del "dret a decidir", ningú ha recordat que Pepe Álvarez va mirar cap a un altre costat quan la Generalitat dilapidava els fons d'ocupació destinats als treballadors i afavoria acadèmies de militans d'Unió Democràtica o fundacions d'aquest partit. Bé, no és que mirés cap a un altre costat. Va tenir la santa barra de concedir la medalla d'Or de la UGT de Catalunya a Ignasi Farreres, el conseller que va haver de deixar el Govern per l'escàndol dels fons d'ocupació. Sempre al costat del poder.
