mai no he entès el funcionament intel·lectual dels masclistes, més enllà de la ganduleria o la prepotència. En quina raó, llei o argument social es basen per creure que tenen dret de propietat sobre un altre ser humà, d'esclavitzar-lo o de matar-lo? Però no els cal arguments, creuen: és així, i prou. En qualsevol cas, són un greu perill des que assumeixen la seva "superioritat" sobre els altres perquè són inferiors, o simplement, perquè ni els "veuen" a l'hora de satisfer el seu desig. Aquesta capacitat per arrogar-se que són instruments que poden explotar impunement, explicaria tant l'origen del masclisme "domèstic", com el de les grans fortunes que abusen dels treballadors, o el del dictador que sotmet un poble. Creure's en possessió del poder absolut, sigui en la política o en l'economia -tantes vegades juntes!-, o en les relaciones individuals, inclou la força. Si cal, física. Depèn de les circumstàncies. Esclavitzar la dona o un país és qüestió de capacitat i d'oportunitat, no de concepció.
I torno al començament, perquè aquesta disquisició neix d'una notícia recent: el cas del regidor del PP de Palafolls, qui, referint-se a Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, va afirmar que "en una societat seriosa i sana, estaria fregant terres i no d'alcaldessa de Barcelona. Amb tots els meus respectes per les digníssimes dones de la neteja". I ho va reblar: "Fins aquí hem arribat. Una democràcia és una fórmula sana i recomanable si permet l'exercici del poder per part dels millors". Los "hombres de buena estirpe", que escrivia Rajoy. Per sort, de vegades, a petita escala, el deliri masclista no passa de l'estupidesa. D'on no n'hi ha, no en raja.
