Flavià

22.03.2016 | 09:04

L'home venia de territori sagrat i perillós -l'esgarrifança de les sotanes, santcristos i aigua «beneita»- en venia i, gràcies a Déu, n'havia fugit. Carles Flavià. Un gloriós «revingut» que és com en diem a Catalunya als que sobreviuen a les conteses obscures i al tenebrós malson que acompanya capellans, monges i diables. El nom i el riure, la mirada seriosa i el posat decantat cap el sarcasme i l'humor, l'humor sorgit de la cripta i del tuf d'humanitat resclosida, vides segrestades i a tot el verdet que supura a les esglésies. Flavià forma part d'una generació d'estirp noble batejada a l'inframón creatiu, perifèries internes i el gresol d'on ha sorgit gent de fora mida que de la llibertat n'ha fet ofici. Gent que ha creat bellesa serena i també un magnífic teatre de la confusió. La paraula. Flavià venia del teatre litúrgic i de cop al bot, va saltar a escena quan arreu sonava la bèstia del Gato Pérez i la sorpresa de l'Orquestra Plateria. Directe, murri, despullat d'artifici. Irreverent. Ni ell es creia el monòleg que interpretava, era lliure perquè transitava en les carreteres secundàries al políticament correcte. Llançava frases i potser pensaments sense cortines, míssils arborats, bombes d'humor de raïm i de gintònic i combregades sota la llum indirecta del temps que passa al costat dels amics que es fan grans. Per la ?Catalunya seca i la molla corre una altra ànima com la d'en Flavià, en Pepe Rubianes. Esperits descordats. Només es pot dir: gràcies! «Ahora vengo yo a cantar sereno, ahora vengo yo con sabor aunque no sea moreno, ahora vengo yo a cantar distinto, con mi estilo especial de palabras y ritmo».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema