No vull sentir vergonya

22.03.2016 | 09:21

Vergonya, vergüenza, shame, scham, honte, vergogna... i podria seguir amb totes les llengües que es parlen dins la Unió Europea. Els que ja tenim una edat, vam viure en primera persona el fet de no ser part d'aquesta unió i ens ho miràvem amb certa enveja, amb certa gelosia tot pensant per què no n'érem part.

Era aquella imatge de l'Europa avançada, de l'Europa que prenia com a himne l'Oda a l'Alegria de Beethoven, de l'Europa dels valors, de la igualtat entre les persones, del respecte als altres, de la solidaritat i la generositat. Sí, des de l'Espanya encara retardada, on encara ens movíem amb valors molt encarcarats, allò ens semblava el paradís. I finalment hi vam entrar i, per a molts, va ser com veure com es feia la llum sobre el nostre encara gris país.

Aquella enveja de fa uns anys s'ha convertit ara en vergonya, vergonya de veure com tots aquells valors que eren bandera de la Unió van quedant a poc a poc en paper mullat. Ja és massa vegades que hem hagut d'assistir a la inactivitat, a la lentitud i feblesa en la resposta a situacions molt greus que afectaven éssers humans, éssers humans com nosaltres, per si algú ho ha oblidat.

Però ara crec que, com a Unió Europea, ja hem tocat fons. Ara no parlem d'inacció o lentitud, que ja són prou vergonyoses, ara parlem de dinamitar tots els valors creacionals de la Unió i anar directament contra els més dèbils, contra els que fugen de situacions terribles als seus països i es llancen a arriscadíssims viatges on sovint troben la mort, a la recerca d'una vida millor per als seus fills.

Sí, aquests són els terribles delinqüents als quals hem d'expulsar dels nostres territoris saltant-nos la legislació internacional, perquè no els podem atendre. Aquests són els terribles delinqüents als quals obli-guem a viure en condicions infrahumanes dins els nostres avançats països perquè no ens arriben els diners per donar-los un mínim d'assistència, un mínim d'humanitat, un mínim de dignitat.

Aquests diners que diuen que no tenim, són els mateixos que han abocat a cabassos per salvar bancs que s'havien enfonsat per males praxis, si no no directament per l'espoli dels seus directius.

No ho sé a ells, a aquests magnífics dirigents que es reuneixen en reunions inacabables per no decidir res, però a mi tot això em fa vergonya, vergonya i por. Em fa por la pujada de l'extrema dreta, del racisme i de l'odi al diferent, en països on teòricament eren coses del passat. Un passat no tan llunyà que faríem bé de no oblidar.

I enmig de tota aquesta barbàrie, de tot aquest despropòsit, com sempre, apareix la llum. La llum de la gent bona d'arreu que es posa a treballar per solucionar els problemes que els que manen i tenen els recursos no són capaços de solucionar. La gent bona que forma part d'onegés que van a suplir les mancances, sovint d'ètica, dels governants. La gent bona que ofereix casa seva per acollir refugiats o que ajuda amb allò que pot i que sovint no li sobra. La gent bona que surt al carrer per cridar que ja n'hi ha prou de tanta maldat, que ja n'hi ha prou de tanta barra, que ja n'hi ha prou de mirar cap a una altra banda fent veure que no passa res d'excepcional.

Si tots aquest senyors i senyores tan poderosos, tan ben vestits i amb tanta diplomàcia no són capaços de solucionar aquest drama, que marxin cap a casa perquè ja han fet prou mal.
No vull continuar sentint vergonya.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema