L'arrogància dels intel·lectuals

23.03.2016 | 07:23
L'arrogància dels intel·lectuals

«Els altius intel·lectuals, enllaminits pel seu propi ego, tendeixen al narcisisme i alguns són uns creguts impresentables»

Els intel·lectuals són per definició aquells que sobretot fan servir l'intel·lecte per treballar, sense menysprear cap ofici perquè l'enteniment és present en totes les tasques, però a l'intel·lectual se li atribueix una major capacitat de pensar la realitat social i cultural i d'influir críticament en l'opinió mitjançant l'assaig o la presència en els mitjans de comunicació. Abans es classificaven els oficis en manuals i intel·lectuals; aquesta divisió era tosca, puix que artistes i pintors, fins artesans, també són considerats intel·lectuals i granment emprèn les mans.
Els altius intel·lectuals, enllaminits pel seu propi ego, tendeixen al narcisisme i alguns són uns creguts impresentables, uns immorals, que només saben parlar magníficament d'ells i de la seva cabdal obra; alguns han conreat mal caràcter i són asocials o antisocials, viuen confortablement en una torre d'ivori desdenyant el proïsme per inculte i groller i escriuen com talibans que volen imposar el seu dogma i no accepten cap crítica; hi ha, també, l'intel·lectual humil, accessible i bonhomiós, molt divertit i paga la pena ser amic seu.
S'acaba de publicar un llibre La des?fachatez de los intelectuales d'Ignacio Sánchez-Cuesta (editorial Libros la Catarata) l'autor, professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III de Madrid, ha tingut la valentia de posar en evidència i argumentant-ho la descaradura de molts intel·lectuals, que escriuen en la premsa o els paguen molt bé per assistir a tertúlies televisives i parlen pontificant sobre assumptes de política nacional o internacional, o sobre qüestions morals, socials, econòmiques, sense tenir-ne cap idea, però ho comuniquen amb tanta fermesa, amb veu altisonant, que semblen especialistes en el tema. Cita en el llibre un reguitzell d'intel·lectuals que pedantegen quan ragen sobre afers que desconeixen: Javier Marías, Jon Juaristi, Félix de Azúa, Antonio Muñoz Molina, i un llarg etcètera o els aduladors de l'exmonarca que llagotejaren ridículament quan va abdicar.
No és cap garantia de saviesa ni de bona informació que un pensador, un filòsof, un intel·lectual, un científic, sigui la persona més indicada per parlar de l'euro, de la pujada o baixada del preu del petroli, del conflicte sirià o de la qualitat de l'ensenyament a Finlàndia o Corea del Sud. Malgrat que la premsa i la televisió saben que no en són experts els conviden perquè la seva signatura és un reclam per a molts lectors o ?tele?espectadors.
La seva descaradura en alguns casos no té límits. La ignorància és atrevida i l'arrogància de l'intel·lectual ignorant és gosadia barruda, agosarat desvergonyiment. Perquè molts d'ells són uns penques, uns verdaders insolents i amb to de setciències són capaços de parlar bizantinament del sexe dels àngels, de la cloïssa en captivitat o del pingüí patinant en trineu en el Sàhara.
Agafa fama i posa't a jeure. Alguns tenen prestigi com a novel·listes i són bons escriptors, altres com a assagistes i com que el sector més acadèmic del públic els coneix per aquest motiu escriuen. Perquè hi ha qui és un bon pensador i un mal escriptor, com també qui és un bon artesà del llenguatge, un excels escriptor, però un mal pensador.
L'autor a aquests intel·lectuals prepotents que s'expressen amb tanta contundència i pompositat els anomena «figurones», que podem traduir-ho mesclant semànticament aquests mots: figures, fanfarrons i perdonavides. Hi ha intel·lectuals que injustament no han merescut un reconeixement social, en canvi altres en gaudeixen i no els correspon. Els intel·lectuals que l'autor denuncia sempre sentencien campanudament, com si estiguessin en possessió d'una veritat revelada. Critica igualment el seu corporativisme, la coneguda endogàmia universitària; alguns blasmen en privat contra les bajanades dels altres, els acusen de ser massa ideològicament repetitius o que erren quan tracten temes socials, però no s'atreveixen a fer-ho públic per por de represàlies per part de les editorials en què els figurones publiquen.
Vet aquí una mostra, Fernando Savater,que en un programa de televisió sobre la tauromàquia va afirmar: «Si a algun dels sis milions de parats si li donés l'oportunitat de portar la vida regalada d'un toro brau, poder gaudir dels paisatges més bonics del món durant tota la seva existència, tractat amb miraments i comoditats i pertànyer a una espècie de la qual només una ínfima minoria anirà a la plaça dels braus i els que hi aniran només durant 15 minuts viuran malament, molt menys temps que el patim nosaltres al llarg de la vida, segur que entre aquests aturats, n'hi hauria a munts, que per tenir aquesta vida voldrien convertir-se en un toro». Per ell els aturats han de ser lidiats a la plaça de toros amb una mort heroica i aplaudits per un públic enfervorit.
Antonio Muñoz Molina va publicar tot alertant al govern que Espanya econòmicament s'enfonsava per culpa de les autonomies, quan el dispendi financer més gran l'ha provocat Bankia i les autonomies no tenen res a veure amb l'atur i ni amb la crisi que copeja el continent europeu. El que va fugir cuita-corrents de Catalunya, Félix de Azúa, fart de viure en un regim nazi, en què els castellanoparlants viuen marginats en els suburbis de l'abandonament més atroç, més d'un cop ha escrit «El pitjor dirigent que ha suportat Espanya des de Ferran VII és Zapatero». Fals. En Franco i en Primo de Rivera mataven als opositors, per contrast Zapatero no va ajusticiar els discrepants ni els nacionalistes irredempts.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema