El miracle de fer un pastís

23.03.2016 | 07:23
El miracle de fer un pastís

«Som capaços de construir les idees més elaborades. Però una idea, si només és una idea, en realitat no és res»

Últimament faig pastissos. Un dia se m'acut que vull fer un pastís per celebrar no sé què amb no sé qui i començo a buscar pastissos per internet fins que en trobo un que m'agrada molt. Llavors vaig a comprar els ingredients i m'estic una bona estona al súper perquè els vull escollir bé. Torno a casa, em poso còmoda, poso música, organitzo el material i em faig un obrador sensacional. La cuina es converteix en un laboratori d'olors i textures i masses i colors i líquids calents i és molt important estar alerta perquè és una feina de precisió. Finalment, poso el pastís al motlle i cap al forn. Ordeno la cuina i, mentre espero que es faci, descanso. (En aquest punt és important sortir a la terrassa amb una cervesa ben fresca i, si no ho has deixat, fumar-te un cigarret mentre mires les vistes.) Al cap dels minuts que marquen la recepta comprovo que estigui cuit. Està calent i és esponjós i fa tan bona olor que em vénen ganes de plorar.
El miracle de fer un pastís és que l'has de fer -amb les mans, remenant, amassant, estirant. Ho repeteixo perquè no és poca cosa: el miracle del pastís és que l'has de fer. I que quan el treus del forn, existeix. I fa bona olor i el pots compartir i la gent que estimes està contenta de tastar-lo. Això no és ni petit ni poc important.
No ens n'adonem però molts de nosaltres ens movem gairebé sempre en dos plans: el mental i el virtual. En aquests dos plans, que s'assemblen molt, tenim una mena d'omnipotència. A les xarxes, o amb el pensament, ho podem gairebé tot. I això enganxa molt. Però també enganya. Perquè resulta que aquesta omnipotència és molt estranya perquè és real i falsa a la vegada. Jo ja no hi sóc, però hi he estat i sé que en una conversa a les xarxes, per exemple, som capaços de tot -tots els arguments, totes les idees, totes les raons- però a la vegada no som capaços de res -en realitat, una vegada apagues l'ordinador, què? Amb el pensament passa igual: som capaços de construir les idees més elaborades. Però una idea, si només és una idea, en realitat no és res. Aquests dos plans, el mental i el virtual, són sensacionals si els sabem jugar al nostre favor. O sigui: al servei de tot el que som, del nostre cos sencer, de tot el nostre jo. Però si no ho podem connectar, si no hi ha acció, es converteixen en sistemes tancats, en una mena de cercles viciosos inútils.
Ara moltes feines també ens allunyen de l'acció. El nostre trosset, que moltes vegades té a veure amb papers i amb correus electrònics, a vegades està lluny d'allò que té sentit. Potser per això la gent va al gimnàs, que és la cosa més avorrida del món. Perquè la suor et connecta amb una cosa molt real. Per això, a vegades, a la vida, tot de cop et vénen ganes de fer un pastís, o de construir una paret, o de tenir un fill o de córrer per la muntanya. Perquè fer un pastís i construir una paret i tenir un fill i córrer per la muntanya és real, és veritat, és el cos i són les mans i la suor. I tot això té més consistència que un telèfon intel·ligent que quan s'apaga, puf, es queda en no-res.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema