Probablement hi ha d'altres mots per descriure les actituds i les accions que aquesta Europa, aquella que encara s'atreveix a donar lliçons, esta adoptant davant tot allò que li sembla més feble o diferent. Les darreres setmanes hem vist un munt d'exemples, individuals o col·lectius, de com l'Europa de les persones s'està convertint en l'Europa dels animals. S'ha de ser molt bèstia, molt imbècil o molt curt de gambals per vexar unes pobres pidolaires o per rebutjar a cops de pal, enmig el mar, un grup de refugiats. Costa reconèixer persones o estats democràtics al darrere d'aquestes actituds per molt que ens posin damunt la taula mil i una justificacions.
Ja fa massa temps que com a ciutadans de la Unió Europea girem el cap i mirem cap a una altra banda cada vegada que es vulneren els drets humans, un símptoma evident que no hem après res de la nostra història recent o que ens estem tornant, de nou, uns salvatges i que ja ens va bé que al costat de casa es persegueixen els febles, els diferents o els menys afavorits socialment. Europa està fent un alarmant gir cap a la xenofòbia, la ultradreta i la violació dels drets fonamentals i que jo sàpiga no s'ha encès cap llum d'alarma tret de minses protestes aïllades.
No cal caure en el dramatisme ni en el pessimisme per adonar-se que no és la primera vegada que els ciutadans fan, fem, la vista grossa davant les barbaritats més inversemblants i no cal ser cap expert per vaticinar que això anirà a més, sense que la majoria faci res per canviar la situació. Ens estem convertint en espectadors passius d'un nou acte conjunt de racisme i xenofòbia i fem cara d'incredibilitat cada cop que algú ens vol fer veure la trista realitat. I qui dia passa any empeny, fins que algú ens pregunti, d'aquí molt temps, com es que ho vàrem permetre.
