Cuba està adoptant la democràcia a un ritme frenètic. Fa poc els va visitar el Papa, ara hi tenen l'Obama i demà divendres hi actuaran els Rolling Stones. La plena llibertat la tindran quan hi arribin els McDonald's, Kellog's i Coca-coles i per la tele emetin sèries amb una trama incomprensible.

Ho tenen bé per entendre's amb l'Obama. Els germans Castro defensen la revolució permanent per servir el poble però sense democràcia. Als Estats Units defensen la democràcia per servir el poble però sense revolució permanent. Ho podrem comprendre amb l'arròs. A Cuba, tots els habitants tenen dret a un quilo d'arròs per persona i mes, com a l'Espanya de després de la guerra però rotllo comunista. Al món lliure, sovint no arribem a menjar un quilo d'arròs per persona i mes i ens en queden culs de pot oblidats pels prestatges de la cuina. És la xacra del capitalisme. Es tracta que els experts sàpiguen combinar les dues opcions.

Els Estats Units són una nació capdavantera en tots els aspectes, un paradís a la Terra i per això tenen la millor de les democràcies. Dues persones opten a la presidència representant amb precisió els interessos de tres-cents milions de persones. A Catalunya, la mitjana és més alta però és perquè estem sortint d'una dictadura i encara anem destarotats. Que allà el poble mana ho demostra que l'Obama sigui el president, perquè és negre. Els seus successors avalen que el progrés és imparable. Un dels candidats podria ser el primer president de color taronja i l'altre podria ser la primera dona. En aquest darrer cas, per fi podríem confirmar que si manessin les dones el món canviaria per millor. Sospito que ja no massacrarien poblacions llunyanes llançant míssils, perquè tenen forma de penis, sinó que immenses coves humides engolirien els dolents, on moririen per falta d'oxigen. Tot per regalar-los la democràcia, és clar.

Els germans Castro sempre han estat fidels al gran magnat David Rockefeller. Per internet hi ha fotos de les abraçades que s'han fet en blanc i negre, technicolor i digital. Als peus de l'Imperi van deixar l'illa en un moment quiet dels anys 50, com si en qualsevol moment haguessin d'aparèixer la Doris Day i en Rock Hudson per rodar-hi una comèdia. Amb aquest exemple tan proper en l'espai, qualsevol dissident del capitalisme es desanimaria. Demà divendres els Rolling Stones no haurien de cantar el (I Can't Get No) Satisfaction, no fos cas que els cubans descobrissin que aquí no tot són flors i violes i acabessin fent-se enrere.