Des de l'edat mitjana -i fins avui- l'admiració dels catalans, valencians i balears pels italians i la seva cultura és una constant. De fet, de l'edat mitjana o bona part de l'època moderna, hi ha un continuum entre les terres de parla catalana i la península itàlica. Encara avui, una bona part de la cultura catalana és italianòfila. Tenim, per exemple un italianòfil il.lustre, Josep Pla, opinadors com Antoni Puigvert i altres. Malauradament, però, aquest amor no és correspost pels italians, que amb la seva obsessió centralista i centrípeta, ignoren Catalunya i les seves aspiracions.

Sant Francesc Ferrer, amb el seu valencià-català, era entès al Llenguadoc i Proven?ça -és clar- però també a Itàlia, sense canviar de llengua. Fins i tot la màxima aspiració dels jueus catalans de Mallorca per fugir de la Inquisició castellana era anar Liorna (Livorno), on, efectivament, s'establiren: «Qui va a Liorna no torna»: a Itàlia, si més no, es respiraven aires més lliures que a la intolerant Espanya que ocupava les terres catalanes.

Si ens endinsem en la cuina, aquesta relació del llevant ibèric amb Itàlia encara és més profunda. La cuina italiana de la baixa edat mitjana i del Renaixement, a tot Europa, mostra un sincretisme mediterrani: de fet, l'influx més remarcable és el valencià-català, entre la «tenalla» de la Cort de Nàpols i la cort de Roma (els Borja). En els receptaris italians renaixentistes -com el de Martino de Como- hi apareixen típiques preparacions i productes difosos pels catalans, sovint d'origen àrab (i, per tant, també sicilià): sfresurato (freixurat), mirrause alla catalana (migraust, rostit o arrosto), genestrada, (ginestada) mangiar bianco alla catalana (menjar blanc), brodo de amandolo (brou de llet d'ametlles Arrosto a la catalana -amb taronja agra, del qual en parla l'humanista Platina-, Caperotatta (de Capironades de tòfones) i un munt de salses. La cosa es repeteix en altres receptaris italians.

Com és sabut, el regne de Nàpols i Sicília varen formar part de la corona catalano-aragonesa i, Nàpols, al segle XV, fins i tot, es pot considerar una de les capitals de la cultura italiana. En aquesta cort regnava el gran cuiner català -el més internacional del seu temps, una mena de Ferran Adrià o Joan Roca de l'època-, i aquí hi va escriure el Llibre del coc. Un llibre que marca un abans i un després de la cuina europea, que marca el pas de l'edat mitjana a la modernitat del Renaixement. Per cert, els espanyols, de forma obsessiva, intenten atribuir aquest llibres a la seva cultura, però no hi té, en absolut res a veure, ni tan sols culinàriament.

Finalment hem de considerar la presència dels Borja a Roma -que també a Espanya es manipula, ignorant o ocultat la seva catalanitat-. «Oh dio, la chiesa di Roma in ma?ni dei catalani», s'exclamaven els romans de l'època.