Fa poc vaig comprar un DVD en una botiga, o més aviat en una gran cadena de venda de discos, pel·lícules i llibres, perquè ja no hi ha botigues en què es puguin comprar pel·lícules, o almenys jo no les conec, igual que amb prou feines queden ferreteries o merceries o sastreries. El DVD era una vella pel·lícula d'Ingmar Bergman, Secretos de un matrimonio, que em venia de gust tornar a veure. Quan el meu fill ho va saber, no li va fer molta gràcia saber que el seu pare havia comprat una pel·lícula en DVD. Això era una mostra d'imprevisió i malbaratament i conducta calamitosa. «Però si la pots trobar gratis aquí mateix», em va dir, i llavors em va ensenyar en la seva tauleta una pàgina de descàrregues gratuïtes en la qual hi havia la pel·lícula de Bergman. Li vaig contestar que em venia de gust comprar una pel·lícula, entre altres coses perquè els seus creadors tenien dret a cobrar per la seva feina. Bergman va morir fa uns deu anys, i no sé qui pot ser el seu hereu, però imagino que algun dels seus vuit fills, encara que el pare mai els fes gaire cas durant la seva vida, podrà cobrar els seus drets per aquesta pel·lícula, per escassos que siguin. I de pas li vaig recordar al meu fill que la cadena que venia pel·lícules i llibres i ordinadors també donava feina a molta gent, potser molt mal pagada, sí, però al capdavall era un treball retribuït, cosa no del tot habitual en aquests temps. L'argument no va convèncer. «Cal ser ximple per pagar per alguna cosa que pots trobar gratis», em va replicar amb una ganyota de desdeny, i de seguida va tornar a submergir-se en la seva tauleta. Per a la generació del meu fill, pagar per una pel·lícula és una ximpleria. Això no té volta de full. I el mateix pot dir-se de pagar per llegir el diari o per escoltar un disc o per determinats programes d'ordinador. Els llibres fins i tot ho porten pitjor. L'altre dia una lectora que encara no ha complert els vint anys m'explicava que cada vegada resulta més difícil llegir entre grups de joves, perquè el fet de llegir un llibre es considera un atemptat imperdonable contra les regles de la bona convivència, que estipulen que ningú pot separar-se ni un sol segon del seu mòbil. I els escassos lectors joves els pocs que s'atreveixen a desafiar aquesta mena de prohibició tàcita, prefereixen buscar els llibres gratis a la xarxa, encara que sigui en pèssimes traduccions o en edicions d'origen més que dubtós. El cas és que, ja sigui per una raó o per una altra, s'ha estès entre els joves la idea que la «cultura» llibres, pel·lícules, discos, ha d'estar a l'abast de tothom per una mena de dret innat. Només un imbècil pagaria per ella. Així de simple. Està clar que els joves tenen pocs diners i un DVD o un llibre són productes cars. Però també és veritat que molts joves no tenen cap problema a pagar-se un abonament de futbol que és molt car o la roba que porten, que tampoc és barata, mentre que segueixen negant-se a pagar pels llibres i les pel·lícules. Molts argumenten que viuen en un món low cost amb precarietat, incertesa i salaris baixíssims i que aquest estil de vida no els permet pagar-se determinades coses. I això és molt cert. Però potser caldria plantejar-se si el fet de negar-se a pagar per determinats productes no està creant aquesta espiral diabòlica de la precarietat i la incertesa. I el mateix pot dir-se dels que es queixen de la desaparició de tot rastre de vida comercial del centre de les ciutats, perquè després resulta que els que es queixen que tot hagi de comprar-se en els grans centres comercials són els mateixos que compren sistemàticament per internet. El peix que es mossega la cua. En aquests últims anys han tancat innombrables llibreries, botigues de discos, locals de reparació d'ordinadors i botigues de tot tipus. I els pocs locals que han ocupat el seu lloc han estat bars o cafès o agències immobiliàries, res més. Fa quatre anys em va sorprendre molt veure a Nova York, a l'altura dels carrers 37 i 38, entre la Setena i la Novena avingudes, un munt de ?boti?gues que feia segles que no havia vist aquí: merceries, ferreteries, botigues de pintura, barberies, botigues on reparaven màquines de cosir i venien bobines de fil i madeixes de llana, o fins i tot botigues de teixits com la que tenia el meu avi, amb noms antics que no devien haver canviat en cinquanta o seixanta anys. No sé si aquestes botigues seguiran al seu lloc, i tant de bo continuïn allà, encara que ho dubto, però si estaven obertes fa quatre anys era perquè hi havia novaiorquesos que les feien servir i que les consideraven indispensables per a la seva vida. Ignoro qui podia tenir necessitat de comprar una bobina de fil o de reparar una màquina de cosir a Manhattan, però aquelles botigues es dedicaven a aquestes coses, i si era així, era perquè algú les feia servir i les necessitava. El que ja no sé és si algun dia podrem seguir aspirant a tenir llibres o pel·lícules o diaris, si ningú es pren la molèstia de pagar el poc que valen perquè tothom es considera amb un dret innat a tenir-los gratis. Mal assumpte.
