Una de les coses més extraordinàries que hi ha al nostre món és el nacionalisme. És una cosa molt estranya. Ser nacionalista del poble on has nascut no deixa de ser una coincidència ben curiosa. Si hi ha centenars de països al món i segurament milers de nacions, sentir-se nacionalista del país on s'ha nascut és massa fàcil. En darrer terme, néixer en un determinat país és pura casualitat. Els teus pares mai et van preguntar on volies fer-ho, per tant, al final els nacionalistes són persones que s'estimen la terra que han decidit els seus pares. Molt mèrit no té. En canvi trobaria molt més encertat, o molt més racional que un català se sentís nacionalista basc, irlandès, angoleny o equatorià. Això sí que tindria mèrit. Per exemple, l'anglès Matthew Tree és independentista català. Aquesta sí que és una decisió intel·ligent i lliure. I en aquest cas no sé si és una decisió racional, podent ser anglès, que és el que en el fons a tots els catalans ens agradaria ser. En fi, hi ha d'haver gent per a tot. Estava en aquestes reflexions quan vaig topar amb un parell de frases que vaig copiar del darrer missatge institucional del rei Felipe VI. La primera frase és aquesta: «lo que nos debe importar a todos, ante todo, es España y el interés general de los españoles». Posar en una mateixa frase «España» i «españoles» denota una pobresa d'arguments notables. La segona és molt més preocupant: «Tenemos muchas razones para afirmar que ser y sentirse español, querer, admirar y respetar a España, es un sentimiento profundo, una emoción sincera, y es un orgullo muy legítimo». D'entrada en aquesta frase hi trobem també «español» i «España». Ostres. Ara bé, per a Felip VI ser espanyol és un «sentimiento profundo, una emoción sincera, y es un orgullo muy legítimo». Potser sí o potser no. Sembla que Felip VI encara no s'ha adonat que una part molt important d'espanyols no tenim cap sentiment profund, ni emoció sincera ni orgull de ser-ne. Ho som per obligació. I si se'ns tractés correctament potser no en faríem tant problema. Per exemple a mi em passa el mateix que a Pere Coromines si Catalunya es relacionés amb una república espanyola, potser, tampoc n'estic segur, les coses canviarien. Coromines deia: «Mientras subsista la República Española yo seré fiel a la España republicana, porque siempre lo he pensado así y porque no tengo ni ganas ni posibilidad espiritual de cambiar. Pero yo no tengo ningún compromiso, ni histórico, ni sentimental, ni político, con una España monárquica y fascista». Ara bé, tot plegat és força complicat, per ?exemple la cançó «Viva España» en realitat és belga i la va fer famosa aquí Manolo Escobar, però ell, tot i agradar-li tot el que és espanyol, es va casar amb una sueca.