A la catedral ja toquen!

27.03.2016 | 09:54

L'any 1951 el papa Pius XII inicià el procés de restauració de les celebracions de la Setmana Santa. En els darrers segles el ritual s'havia anat distanciant de la primitiva celebració, perdent en certa manera la seva autenticitat. Els evangelis són ben explícits situant la Resurrecció de Crist en la matinada del diumenge. I en els darrers temps la celebràvem el matí del dissabte, aquell que era conegut com el Dissabte de Glòria. Celebració que tampoc coincidia amb el que proclamàvem i proclamem en el Credo. "El tercer dia ressuscità...". El retorn als inicis es completà, l'any 1956, modificant els horaris dels oficis del dia que passaren del matí a la tarda. Aquella reinstauració de la Setmana Santa propicià una major participació dels fidels a les celebracions del dijous i del divendres, però d'una manera molt especial en la Vetlla Pasqual.

En els anys anteriors al 1951 els oficis propis de la Pasqua, a la Catedral començaven a les vuit del matí del dissabte. El ritual de la benedicció del foc i de les fonts baptismals era molt complicat i llarg, i la lectura de les onze profecies ho allargava encara més. De tal manera que el cant de Glòria se situava a mig matí, més enllà de les deu. L'extraordinària duració de la celebració, i el fet de coincidir en un dia laboral, i a Girona dia de mercat, i un mercat molt remarcable, feia que l'assistència a una celebració que era i és de les més importants del calendari litúrgic, fos escassíssima. Mínima participació en tots els temples i a la catedral gairebé quedava limitada al clergat de la seu. Del que sí participava tota la ciutadania, creients i no creients, practicants i no practicants era del toc de Glòria. Les campanes de la Catedral, a les quals s'unien les de tots els temples de la ciutat, es feien sentir des de tot l'àmbit urbà i fins des dels entorns de la ciutat i dels pobles veïns.

En aquell temps les campanes no estaven electrificades. Els tocs habituals diaris es podien efectuar accionant una corda, des de la base del campanar. Però pel tritlleig que establia la consueta per les grans festivitats, entre les quals la del dissabte de Glòria, era necessari que s'accionés manualment el batall, i per tant calia la presència humana en el campanar.

Des del cant del Glòria de la Missa del dijous les campanes havien deixat de tocar. Fins i tot les campanetes usades en les celebracions en l'interior del temple havien estat substituïdes per les matraques. El dissabte, entre deu i onze del matí es podia observar en tots els campanars de la ciutat la presència del campaner, o d'escolans, seminaristes o joves voluntaris. Esperant que les campanes de la Catedral donessin el primer toc. La precedència catedralícia s'havia de respectar i es respectava escrupolosament, com s'havia fet secularment. Quan un dels que estaven a l'aguait donava la veu de "A la Catedral ja toquen!" els campaners titulars o els aficionats i voluntaris s'afanyaven amb entusiasme a unir-se en el tritlleig. I el joiós concert de campanes omplia tot l'àmbit d'una sonoritat festiva. Abans de l'any 1835 a Girona i havia nou convents masculins i quatre de femenins. Tots tenien el seu campanar i les corresponents campanes, que en el toc de Glòria s'unien a les de la Catedral, de la Col·legiata de Sant Feliu i de les parròquies. La ciutat tenia un espai molt limitat i encerclat totalment per les muralles. En aquell clos tan reduït i tancat, aquell festiu tritlleig havia de ressonar estrepitosament. En aquella Girona vuitcentista no hi havia turistes a qui les campanes trenquessin el són. Potser sí que hi havia algun menjacapellans que es molestés, però la major part de la població sintonitzava amb el que el tritlleig representava.

La desamortització del ministre Mendizábal suprimí els nou convents, i el toc de campanes, com moltes altres manifestacions de religiositat se'n ressentí, però encara es mantingué amb suficient vitalitat. Però, el juliol del 1936 la major part de les campanes patiren les conseqüències del daltabaix que afectà el nostre país. Només se salvaren les que estaven connectades al rellotge de la Catedral per marcar el pas de les hores. Aquelles sí que seguiren tocant de dia i de nit. En aquells tres anys tampoc hi havia turistes que dormissin a la nostra trista ciutat.

El febrer del 1939, recuperant-se la normalitat en el que anava sent possible, no hi hagué cap prohibició de tocar les campanes; ans el contrari; però el cas era que només existien en minoria o, millor dit, en singularitat. Només la Beneta, la campana de les hores, anomenada també "el Bombo" podria anunciar les festes, les celebracions, les solemnitats. La primera setmana d'abril, coincidint amb l'acabament oficial de la guerra, s'esqueia la Setmana Santa. El matí del Dissabte de Glòria només poguérem sentir el toc de la Beneta. Però malgrat la modèstia instrumental, la Pasqua la podíem celebrar amb tota llibertat i amb gran joia. Aquella primera Pasqua post guerra, com també el primer Nadal tingueren un caràcter molt especial. Era retrobar unes vivències que havíem perdut durant tres anys que semblaven llargs com si fossin tres segles. En anys successius el campanar de la seu anà omplint el buit que havien deixat les antigues campanes. L'estiu de l'any 1946 el campanar de Sant Feliu estrenà noves campanes, més petites que les que s'havien destrossat deu anys abans. També se'n col·locaren en el campanar del Sagrat Cor, en el del Carme, i en els dels convents de monges. La parròquia del Mercadal no només havia perdut les campanes, sinó que també el campanar. Un i altres no es pogueren substituir fins forces anys més tard.

Mentre avançava la recuperació, d'any en any, el toc de Glòria s'anava animant. I també al toc de les campanes s'hi unia les salves que disparaven alguns membres del sometent i caçadors des dels terrats de llurs cases. També cada vegada era més el brogit ocasionat pel trànsit motoritzat. No és que arribés a anul·lar el so de les campanes; però sí que aquest ja no dominava l'ambient amb la intensitat que ho havia fet anteriorment.

Finalment arribà la reforma de l'any 1951. Desapareix el dissabte de Glòria i s'instaura la Vetlla Pasqual. Amb el canvi es perden uns costums tradicionals; però es guanya, i molt, en la participació en la celebració. La Vetlla Pasqual fou àmpliament acceptada i ben rebuda pels fidels. Aquelles cerimònies que el matí del dissabte només reunien els celebrants i pocs, ben pocs addictes, ara són viscudes i participades per una notable concurrència. Amb l'afegit que havent deixat pas el llatí a la llengua que parlem es pot ser molt més conscient del fons de la celebració. Tot i que en els darrers anys ha anat disminuint la pràctica religiosa , encara la concurrència a la Vetlla Pasqual és superior a la que tenia la celebració del Dissabte de Glòria, en un temps en què els diumenges i dies festius s'omplien tots els temples.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema