A Brussel·les, un símbol, la capital d'Europa, han caigut aquesta setmana nous màrtirs innocents de la llibertat. Trenta-quatre persones han perdut la vida i unes dues-centes han resultat ferides de diferent consideració. Persones a punt d'iniciar les seves vacances, joves estudiants de tornada a casa, executius, empresaris... qualsevol de nosaltres podia haver estat un d'ells. Ningú està segur enlloc contra una amenaça tan desgavellada i sense límits. ?Malauradament, no seran els últims morts. Hem de mentalitzar-nos per afrontar el sofriment que encara quedi per arribar. Evitar que tant dolor ens desguarneixi constitueix un pas ineludible, el primer, per aniquilar el fanatisme.

L'Estat Islàmic, que no és més que un altre de tants grups terroristes salvatges, augura dies negres. Farà tot el possible per complir el seu desafiament. Aquests radicals que interpreten de manera arcaica la religió són una minoria. Per aconseguir la seva derrota, cal començar per acotar. Els sirians que escapen de manera desesperada del seu país i busquen refugi en les costes de Grècia fugen de les mateixes bombes que massacren els aeroports i les estacions de metro a Espanya, a França o a Bèlgica. Són també víctimes que no podem convertir en armes llancívoles de la discussió parlamentària.

Els extremistes, per molt que costi de creure, només pretenen acabar amb l'estil de vida occidental. Amb les nostres conquestes en igualtat, drets i laïcisme, que consideren impures i perverses. Contràries al seu déu. No estem davant d'un problema d'injustícia econòmica. No és una revolta armada de pobres clamant per la seva supervivència contra els opressors. Tampoc una qüestió de mancances educatives. Persones d'elevada formació i criades en la mateixa societat occidental són capaços d'immolar-se amb explosius a la cintura per propiciar la involució. És un problema de valors estancats, més propers a l'època medieval que a la de la globalització. De domini de la fe exaltada sobre la raó. Per això resulta tan difícil aturar-ne les causes.

És comprensible que molts pensin avui, enmig de l'atordiment pels atemptats de Brussel·les, que la solució ha d'arribar per la força i l'aixafament. Pot ser que en algun moment sigui necessari parar els peus al seu propi territori a l'Estat Islàmic, una decisió impopular de la qual tots els països de moment recelen per no enfrontar-se a les seves opinions públiques. Però aquí hi ha les calamitoses experiències de l'Iraq o l'Afganistan per corroborar el fracàs d'estratègies similars.

La democràcia no pot imposar-se des de l'elit, ha de néixer de baix a dalt perquè resulti fructífera i duradora. L'anomenada primavera àrab va il·luminar en realitat règims més sanguinaris. Tampoc hi haurà acord sense que els mateixos musulmans assenyats i serens prenguin partit. El gihadisme ja és un dels grans reptes d'aquest segle. Necessitem líders que transmetin claredat d'acció, tranquil·litat i fermesa perquè els ciutadans no sucumbeixin a la por. Líders que defugin del renaixement del populisme a Europa.