Dijous era al tren que em duia de Girona a París per passar un parell de dies amb la família. Quina comoditat! Cinc minuts, en el meu cas, de la porta de casa al seient del TGV francès que uneix dos cops al dia Barcelona i París. A la cua de la cafeteria una notable presència de viatgers catalans. M'arriba un missatge. Repeteixo la notícia en veu alta: Johan Cruyff ha mort. Sensació de commoció. S'apilonen els records i els primers comentaris. Aquest home ens va canviar la vida del Barça. Hi ha un abans i un després. Tots en la mateixa direcció: el que avui fa el Barça porta la seva signatura. L'endemà compro L'Équipe. El diari esportiu francès va més enllà de l'emotivitat del barcelonisme pròpia de la premsa més propera i dóna una dimensió universal de la influència de Cruyff. A tota primera plana d'una edició especial proclama que el futbol tal com avui es juga i s'entén és obra seva. «Il était le jeu». Ell fou el joc.

«Aquest any sí», afirmavem quan jo era petit al principi de cada temporada. Era una frase feta amb què es projectava la nostra il·lusió perquè l'alt concepte que teníem del nostre club es transformés en realitat amb algun títol, perquè havíem fitxat alguna patum, perquè l'entrenador que havíem «llogat» tenia una bona pinta o perquè al Gamper havíem vist alguna cosa interessant. Després començava la Lliga i, com sempre, l'acavaba guanyant el Madrid. I a Europa ni hi érem. Així, any rere any. I quan una temporada semblava que estava encarrilada sempre ens passava alguna desgràcia, com el segrest de Quini o una fatalitat al camp. Jo em sento plenament integrant d'una generació condemnada a la melancolia malgrat el seu entusiasme que transformanva en un pelegrinatge qualsevol final de Copa o en una mena de gesta comparable a la conquesta de l'oest la final de Basilea guanyant una Recopa. Ens ho passàvem be, però tan a poc a poc que cert fatalisme ens anava guanyant. Els èxits eren tant espaiats un de l'altre que els podíem lligar amb els moments clau de la nostra vida personal o familiar. Quan jo vaig néixer el Barça acavaba de guanyar una Lliga. No en va guanyar cap més fins 13 anys després amb l'arribada de Cruyff com a jugador i que va fer que La Trinca immortalitzés el moment històric en una cançó: «catorze anys de passar gana, catorze anys d'anar fent figa...». Dotze anys més tard varen actualitzar la versió de «Botifarra de pagès» perquè haguérem d'esperar «l'Urruti, t'estimo» i el penal aturat en el darrer minut al camp del Valladolid per tornar a gaudir d'un títol de Lliga. Jo ja tenia 26 anys i era només la meva segona Lliga!! Però a Valladolid érem un grup de gironins o de periodistes que vivíem a Madrid, l'Espadalé, en Puigbó, en Pep Capella, l'Ernest Lluch, en Jordi Comas i, per descomptat, en Lluís Falgàs.

Quan alguns dels esmentats vàrem anar també plegats al maig de 1986 a la final de Sevilla de la Copa d'Europa pensàvem que les coses per fi canviaven i que la dimensió del nostre club tindria una proporció adequada en títols i triomfs. Res. Vàrem acabar perdent en els penals davant de l'Steaua de Bucarest que no va portar cap afeccionat al Sánchez Pizjuán perquè no els deixava sortir del país el règim comunista de Ceaucescu. Tot el camp era blaugrana. Una oportunitat insòlitament perduda de començar a posar en ordre els nostres fantasmes del passat. El recordat periodista esportiu Àlex J. Botines va titular la seva crònica definint perfectament el cop i el que vindria immediatament: «La gran depressió». El que succeeix a partir del 4 de maig de 1988, dia en què s'anuncia el fitxatge de Johan Cruyff no cal que ho expliqui perquè ho hem viscut.

El meu pare, Arseni Bosch, era un gran futbolero. Havia jugat amb el Girona, on mai faltàvem, i entrenat molts equips gironins. Quan va arribar el Dream Team va ser dels primers a adonar-se que allò era diferent i em va dir que havíem d'anar sí o sí a tots els partits. Laudrup, Stoichkov, Koeman, Bakero,Txiqui, Guardiola, les quatre lligues seguides i finalment Wembley. Com que llavors encara es jugava a les cinc de la tarda ens fèiem abans un homenatge a la marisqueria Carballeira. No calia esperar el resultat. Gaudiríem segur. Uns anys després que marxés Cruyff com a entrenador, comença a consolidar-se el seu estil i mestratge. Rijkaard, Guardiola, Luis Enrique i gent com Xavi, Ini­es­ta, Eto'o, Ronaldinho i sobretot Leo Messi. A la final de la Champions de 2006 a París hi anàrem el meu pare, el meu germà Joan i jo. Es l'única final on hem estat els tres plegats. «Ja ho he vist tot», proclamava el meu pare. S'equivocava. Vàrem tornar-hi a Roma. També a Wembley. A Berlín el meu pare ja no hi era, però sí els fills del meu germà Joan, l'Ignasi i en Jordi, en una mena de continuïtat que només et donen les grans finals del Barça que sempre lligues a diferents moments de la teva vida i amb els absents. Aquest any també. A Wembley el meu pare em va dir en el moment que Abidal aixecava la Copa assenyalant Leo Messi: «quan aquest plegui, posa els carnets a nom dels nens».