Cementiris oberts

28.03.2016 | 09:22

L'anècdota és real. Convidat pel Consell Comarcal del Gironès i amb la complicitat de l'Ajunta?ment que acollia l'acte dins l'encertada campanya pública "Al Gironès llegim", arribo al cementiri del municipi amfitrió, lloc triat per fer la lectura pública de textos adients amb l'espai, i em rep un senyor gran que es mou neguitós. L'home estava molt enfadat. Em pregunta: vostè sap a qui se l'hi ha acudit aquesta ofensa? Això és imperdonable...se'n penediran del què han fet. La veritat, jo no estic acostumat a grans comitès de benvinguda, sóc obrer de la cultura i no m'envolten gaires protocols, però aquesta rebuda em va descol·locar una mica. Després em van explicar que aquell bon home feia poc temps hi havia enterrat un familiar en aquell mateix cementiri i considerava que una convocatòria cultural arran de nínxols i sepultures, era un insult al descans etern dels seus familiars. Jo vaig passar la queixa a instàncies superiors i l'acte es va dur a terme; però com sempre i per desgràcia, em vaig endur a cap a casa l'estrany moment viscut de queixa i vivència surrealisme. Per què la nostra societat ha convertit els cementiris en casernes infranquejables per a la vida quotidiana i on només pots entrar si portes en el passaport: dolor, consternació i pèrdua? Per que aquests espais municipals no podrien ser llocs de trobada, d'intercanvi, de reflexió, de cultura compartida? Reclamo la valentia de pobles i ciutats per convertir els cementiris en passeigs, punts de reunió, petits amfiteatres, racons de lectura, espais per al debat; en definitiva posar de cara a la ciutadania aquells indrets que sembla que els volem preservar de no sabem ben be què. És evident que sense la complicitat d'una església oberta, dialogant, a favor de l'acollir i no del refusar, no ens en sortirem pas; però s'ha d'intentar. Fa molts anys vaig escriure una obra de teatre que transcorre en un cementiri. Vaig fer la petició formal per poder-la representar en escenaris reals, és a dir al cementiri de la meva ciutat. Tot van ser pegues i negatives. Ningú es vol enfrontar a inèrcies del passat però que ja no responen a comportaments d'una societat moderna i renovada. Els morts no voten. Sempre amb respecte, sempre amb seny, sempre en to d'homenatge als que ens han precedit. Obrim els cementiris a la ciutadania i als seus hàbits culturals. Siguem valents i respectuosos alhora. Estic convençut que els habitants inerts d'aquests espais de mort, serien els primer en aprovar que el seu descans eternal tingues una mica més de companyia, de caliu humà quotidià portant moments de culturals als cementiris i segurament els morts recuperarien una mica més de vida i els vius ens faríem una mica més amics dels morts. Comencem?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema