Què fan els parlamentaris europeus enfront del TTIP?

28.03.2016 | 09:22

El Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP), Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió, és un conveni de lliure comerç que s'està negociant entre la UE i els EUA, des dels inicis del 2013, amb l'objectiu de millorar l'intercanvi de béns, serveis i inversions. Les coses de palau van tau-tau, però... malauradament van.

Segurament els lectors de carrer no n'hauran sentit dir gaire res perquè les autoritats d'una banda i l'altra han mantingut força en secret les diferents rondes de negociacions. Els EUA i la UE sumen prop del 60% del PIB mundial, un terç del comerç internacional de béns i serveis per a 800 milions de consumidors. Qui se n'aprofitarà? Les rondes negociadores han tingut pedres d'ensopec, és clar. La primera, el desarmament aranzelari. La mitjana de tarifes aplicades ja és força baixa (la UE imposa el 5,2% a les mercaderies i, en sentit contrari, un 3,5%), però mentre la UE carrega fort la importació de vehicles de motor i d'aliments elaborats, els EUA penalitzen l'adquisició d'elements ferroviaris i arriba a un greu proteccionisme en alguns productes agrícoles (l'aranzel de tabac és del 350%). La segona, les exigències de seguretat alimentària, control de vehicles, nivells d'experimentació de medicaments i qüestions de disseny: com aconseguir que l'autorització en un lloc, a la UE, posem per cas, valgui també als EUA? Tothom sap que l'acord multilateral per protegir la propietat intel·lectual ACTA (de l'anglès Anti-Counterfeiting Trade Agreement, traduït com Acord comercial antifalsificació), ha resultat paper mullat malgrat tot el que comportava per evitar la falsificació de béns, l'experimentació de medicaments genèrics i la pirateria a Internet.

Res d'estrany que el TTIP es mantingui en l'opacitat, els controls sobre la seva redacció siguin estrictes i l'actual comissària europea Cecília Malström en defensi el secretisme. Fins i tot els eurodiputats tenen dificultats per accedir-hi, tot i que, gràcies a ells, disposem d'algunes filtracions. Per exemple, que els lobbies d'algunes empreses transnacionals participen molt directament com a consultors en la redacció del projecte. El TIIP, doncs, s'està negociant d'esquena a la ciutadania, la qual cosa ha encès els llums vermells dels riscos que comportarà la seva signatura.

Hi ha qui no vol esperar informació de Brussel·les perquè tenim l'exemple del que s'ha esdevingut en les zones de lliure mercat, per exemple, després de la caiguda del mur de Berlín, en els països exsoviètics: al cap d'uns anys s'ha vist que fou imposat en zones de desenvolupament només per renegociar el seu deute. Alguns sindicats nord-americans ja havien denunciat la fuga de llocs de treball a països que oferien baixos salaris on les transnacionals cercaven augmentar els seus marges de guanys. En vigor des del 1994, el Tractat de Lliure Comerç de l'Amèrica del Nord (TLCAN) ?-conegut en anglès com a North American Free Trade Agreement (NAFTA) i en francès com a Accord de libre-échange nord-américain (ALÉNA)-, un acord entre els govern del Canadà, els EUA i Mèxic per crear una zona de lliure comerç amb cost reduït per l'intercanvi de béns entre els tres estats, segons els sindicats nord-americans ha produït una major disminució de salaris i una major flexibilitat laboral. El cas paradigmàtic de tot plegat ha estat la ciutat de Detroit (Michigan), on hi havia radicades les empreses automobilístiques de General Motors, Ford i Chrysler. Arran de la crisi del petroli de 1973 i la corresponent deterioració industrial, començaren a minvar els salaris. Amb el TLCAN, els llocs de treball passaren a la frontera amb Mèxic La indústria de l'automòbil creixia, però, per més que els operaris es capacitessin i treballessin, els salaris decreixien. Els treballadors mexicans eren una bona reserva de mà d'obra barata. No n'hi va haver prou per a la fam neocapitalista: aquells llocs de treball migraren al sud-est asiàtic. Dislocació. Segons l'EPI (Economic Policy Insitut), només a Michigan van desaparèixer 46.000 llocs de treball. S'ha escrit que el TCLAN ha suposat la pèrdua de 700.000 llocs de treball del sector industrial. Cal afegir que els monocultius de blat de moro d'allí s'han convertit en extensions tancades per a l'experimentació de les llavors transgèniques de Monsanto o Archer Daniels?

El TTIP, com el TLCAN, es presenta amb promeses de més treball i augment de la qualitat de vida dels treballadors. Les empreses europees podran ser tractades com a empreses locals als EUA. Desapareixeran aranzels i productes i els serveis podran ser comercialitzats sense traves. Però aquest paradís ideal té alguns punts més que negres. Enumerem-los: 1) La mateixa comissió europea ha admès que es poden perdre 600.000 llocs de treball a la UE (90.000 corresponents als països de Sud) segons un estudi de la Universitat de Tufts; 2) En un context de retallades, el TTIP facilitarà l'entrada d'empreses privades com a proveïdores de serveis públics i tothom sap els interessos de les grans empreses nord-americanes en els serveis, siguin sanitaris, d'educació o d'energia, de manera que les privatitzacions interines dels darrers anys esdevindran irreversibles; 3) La legislació europea és més estricta que la nord-americana pel que fa als organismes genèticament modificats, els pesticides, la carn tractada amb hormones i els promotors del creixement (el 70% d'aliments processats nord-americans contenen ingredients genèticament modificats); en contra d'això, els lobbies de la indústria agroalimentària demana etiquetatges de productes sense indicar-ne l'origen ni si contenen o no transgènics; 4) Si desapareixen aranzels, com harmonitzar les legislacions d'ambdós costats de l'oceà? Es vol crear una comissió reguladora, amb el perill que sigui a la baixa, i es permeti fàcilment que els productes nord-americans passin el sedàs del mercat europeu (més estricte en la qüestió de transgènics -comercialitzats lliurament, allà- i en la protecció fitosanitària) i que fins i tot es desregularitzin serveis públics de salut i de la gestió de l'aigua. S'ha parlat fins i tot de crear un tribunal de controvèrsies, l'ISDS (Investor State Dispute Settlement), aquí dit de Resolució de Conflictes entre Inversors i Estats (RCIE), que permetria a una empresa dur a un Estat davant d'aquest tribunal privat esquivant la legislació pròpia d'aquell estat. I això no es vol de cap manera, perquè massa empreses s'han beneficiat de diners públics en judicis d'aquesta mena: Vattenfall, empresa energètica sueca, reclama a Alemanya 3,700 M € en compensació d'anar tancant les centrals nuclears arran del desastre de Fukushima; la tabaquera Philip Morris ha demandat Uruguai i altres països perquè han eliminat la publicitat dels paquets; Veolia espera el resultat de l'arbitratge després d'haver denunciat Egipte per l'augment del salari mínim sense consulta... Les tribunals de l'RCIE podrien atorgar a les grans empreses el poder de qüestionar decisions democràtiques.

O les coses prenen una altra direcció o poden abocar-se a un atzucac. Si es firma el TTIP (la data de signatura tampoc s'ha donat a la llum pública) el món caminarà vers l'entrega total de les democràcies als poders econòmics de les transnacionals. Vet aquí una exigència que els ciutadans hem de reclamar als nostres diputats europeus. De moment, el TTIP, només pel fet de ser tan opac, es antidemocràtic, una amenaça per als de treball i un retrocés per al medi ambient. En la mesura que s'han anat denunciant les intencions, els negociadors lobbistes han hagut de donar explicacions fent un pas enrere en el segrest projectat de les democràcies. Però sembla que la signatura arribarà. Aleshores, si no l'hem aturat abans, els parlaments de la UE l'hauran de ratificar. Voldrem posar les persones i el planeta per davant del capital o no?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema