Penitència

29.03.2016 | 08:52

Tothom amaga un cadàver a l'armari, i no necessàriament clavat a una creu. Jo mateix, confesso haver participat una vegada en la processó. Anònimament, amagat sota una vesta. Volia conèixer de primera mà el sentiment dels penitents, qui sap si abraçar la fe. I efectivament, poc després d'iniciar el recorregut, ciri en mà i cucurutxo al cap, vaig començar a experimentar estranyes sensacions: ventre oprimit, augment de pulsacions i dents tremolant. Inclús m'havia canviat la forma de caminar, ara ho feia gairebé a saltironets. M'estava pixant. Quan un es prepara per a una experiència mística, simplement no pensa a dur a terme abans tasques tan terrenals com buidar la bufeta. I una vegada posats en matèria, o sigui en processsó, no queda cristià abandonar la filera per orinar darrere d'un arbre, menys encara tenint en compte que per un incomprensible error de disseny les vestes no duen bragueta i caldria arremangar-se. El ciri en mà no facilitaria la maniobra, però és que a més el seu degoteig incessant de cera cremant dotaria de risc elevat l'operació mingitòria. Una sola gota accidentalment abocada sobre part del cos tan sensible, m'elevaria de l'estatus de penitent al de màrtir. No, gràcies. Els crits que se sentirien aturarien en sec la processó, creguts que des d'un balcó els canten una saeta. Els intents de fer partícip d'allò que m'oprimia l'anònim company de filera -potser era més expert i s'hi havia trobat- van ser tallats en sec per un altre confrare, de més rang perquè caminava al seu aire.

- Silenci! Una mica de respecte!

Entrar en un bar quedava descartat. Podria aparcar el ciri a la barra i anar al lavabo, però amb el cucurutxo al cap no passava per la porta, i treure-me'l quedava descartat, només faltaria que em reconegués algú. O pitjor encara, alguna. A saltirons i passets curts, cada cop més arronsat sobre mi mateix, vaig poder acabar, davant l'admiració i aplaudiments d'alguns espectadors que creien que, pecador de mi, feia de genolls la processó. Va ser tot un viacrucis. Al tercer dia encara no m'havia recuperat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema