És indiscutible que els ciutadans corrents que agafen el tren de rodalies de Madrid o el metro de Brussel·les o el bus a Londres, el jove que surt a escoltar música i prendre una copa al Bataclan parisenc, no tenen cap culpa dels bombardejos contra "objectius" de l'Estat Islàmic, que gairebé sempre s'emporten per davant una quantitat cridanera de vells, nens i dones inermes. Uns bombardejos que practiquen, amb idèntica equanimitat, americans i turcs, russos i francesos, israelians i el que queda -més aviat poc- dels estats iraquià i sirià quan als sàtrapes que els dirigeixen els sembla que la població civil no és tan addicta al règim com seria de desitjar.
Els nostres governs sí que són responsables d'haver atacat l'Iraq -o d'haver prestat cobertures logístiques i suports polítics- sense intervenir agressió prèvia; d'haver contribuït, amb entusiasme, a l'ocupació de l'Afganistan, com si cada afganès hagués posat un litre de gasolina per als avions que els vells amics del Pentàgon -Bin Laden i companyia- van estavellar contra les Torres Bessones. D'haver atacat Líbia quan el vel·leïtós i llunàtic Gaddafi ja era un pacificat escuder dels interessos d'Occident. D'haver cregut que es podia armar l'oposició siriana i enderrocar a la dinastia Al-Assad en un parell de mesos.
Fins per fer les coses malament, cal una mica d'intel·ligència. En un passat recent els països europeus van ser viables gràcies a les extenses colònies a les perifèries i a les periòdiques expansions bèl·liques entre iguals, una situació que es va mantenir des que França i més tard d'Anglaterra van despuntar fins ahir. La persecució en territori europeu dels gihadistes ensopega amb residus absurds de sobirania mal entesa, amb minúcies en paper timbrat, ordres i suplicatoris, es veu que això és més difícil d'abatre que els aranzels. Però és imprescindible per guanyar-los. I per muscular Europa. Això i deixar de donar suport a tiranies de plantilla saudita que causen tant desconsol, armat o sense armar, en el món, musulmà o no.
