Qualsevol que hagi llegit les desenes d'obituaris elogiosos que s'han escrit sobre la mort de Johan Cruyff podria creure que en comptes d'un futbolista genial i d'un entrenador d'èxit es tractava d'un pensador famós. Perquè les paraules més utilitzades per glossar la seva figura van ser «filosofia», «sistema», «estil», «essència», «totalitat», «harmonia», «joc», «concep?ció», i «principis», més pròpies de l'art de raonar que del de colpejar la pilota amb el peu. Sigui el que sigui, futbolista o filòsof (o les dues coses alhora), milers de persones li van fer un últim homenatge a Barcelona, la ciutat de la seva residència, i els mitjans nacionals i internacionals li van dedicar amplis espais.
Però els discursos més emotius van ser els del president de la Generalitat i del president del Reial Madrid. Segons Carles Puigdemont, «no tenim dret a oblidar les aportacions de Johan en la nostra mirada col·lectiva sobre el món i el futur. La seva aposta pel talent que s'esforça a generar bellesa i felicitat és una actitud, són uns valors, dels quals hem d'aprendre». I segons Florentino Pérez, ?«Cruyff és una d'aquelles persones que no s'haurien de morir mai. Alguns diuen que va canviar el futbol del Barça, però jo dic que va canviar la història del futbol en general».
Fora d'entretenir el nostre temps a indagar quines siguin aquestes aportacions o saber quins, i per quins motius, algunes persones tindrien dret a no morir-se mai, la veritat és que la mort de Johan Cruyff va ser notícia de capçalera en la majoria dels mitjans. Ara bé, al marge d'emotivitats, caldria pregun?tar-se si cal donar per cert que Cruyff va canviar la història del futbol en les seves successives, i reeixides, etapes de jugador i entrenador. I la resposta ha de ser molt matisada. En un esport d'equip, com és el futbol, qualsevol afirma?ció categòrica en aquest sentit pateix de vocació d'objectivitat.
Jugadors excepcionals (Di Stefano, Pelé, Maradona, Garrincha, Cruyff, Eusebio i ara Messi) n'hi va haver uns quants, però és molt difícil no relacionar el seu talent amb la trajectòria d'un equip inte?grat per altres jugadors no menys excepcionals (Reial Madrid, Barça, Benfica, Ajax, Manchester, Honved, l'Inter, Milan, Santos, River Plate, etc., etc.). El que ve a confir?mar que un solista mai podrà avantatjar en prestacions una orquestra simfònica dirigida, a més, per una bona batuta.
Pel que fa a si és possible atribuir a Cruyff la implantació d'un sistema de joc nou, doncs també caldria utilitzar semblants cauteles. Perquè el que després es va anomenar «futbol total», és a dir, el que requeria extrems veloços i enganxats a la ratlla de calç, centrecampistes versàtils que sabessin mantenir la pilota, defenses que tragues?sin la pilota jugada des del darrere, i porters que se'n sortissin bé amb els peus, ja es practicava abans que Cruyff el dibuixés a la pissarra. I ell ho va aprendre a l'Ajax d'Amsterdam, on l'havien impo?sat com a estil marca de la casa l'anglès Jack Reynolds i el romanès Stefan Kovacs, que va portar l'equip als seu principals èxits europeus i mundials. Un llibret que després van seguir al peu de la lletra Rinus Michels, Van Gaal i Rijkaard.
