El fet de no parlar ja és un silenci. Imposat o no, és l'absència del so. Més amablement, es parla de guardar silenci, com si la paraula guardar ens volgués fer pensar en l'interior d'una bona arca antigua on podríem encoixinar-hi i esmorteir-hi les nostres xerrameques. El silenci té un reconeixement de categoria. Ja devia ser així llavores de l'Imperi de Roma quan uns esclaus eren encarregats de fer respectar el silenci a les cases de les classes altes. Per altra part, a l'Imperi bizantí el silencer era un alt funcionari que exercia el càrrec amb vara d'or i tenia el rang de senador.

També hi ha el silenci interior, com a actitud o disposició. És allò que el poeta Valverde anomena «un racó entre unes ànimes, sense vent». La vida moderna, amb els bufa?ruts de tot ordre, no afavoreix trobar a?quest desitjat espai per a l'humanisme. Moltes vegades el silenci -aquest, l'interior- fa una certa basarda, que encara ens faria descobrir les nostres buidors.

Al cor de l'alta muntanya el silenci hi puja de la mà d'un paisatge irrepetible. És el que passa, per exemple, a Núria, amb una perso?nalitat paisatgística tan definida que s'ha deixat rebatejar amb el nom de Pirineu de Núria. El seu muntanyam té dotze cims amb altituds superiors als 2.800 metres. Però l'atractiu de Núria no ha de ser, necessàriament, la llarga caminada ni l'ascensió feixuga. Ben a l'abast, Núria és una oferta de silenci, serenitat, pausa, calma, i que cadascú esculli què li plau més i que ho acabi amb el seu toc personal. Núria té uns orígens històrics que en el seu dia varen ser ben considerats i atesos. El tren cremallera es va inaugurar l'any 1931, amb el reconeixement de l'heroïcitat de l'obra, es va modernitzar en el seu moment oportú, i continua ?ostentant el títol de la de major altitud entre les construccions ferroviàries de la Península.

Núria, com totes les valls, té la forma d'una mà oberta amb els dits indicant el cel, com serien els cims de Finestrelles, Eina, Noufonts, Noucreus, Torreneules i uns quants més que s'esforcen per fer néixer rius i marcar faldes per quan l'hivern beneeixi les muntanyes amb el privilegi de la neu, silenciosa, per cert. Tot això passa i torna a passar en la naturalitat del silenci fins que la primera tronada retrunyirà per tot el circ i ens recordarà que en tenim molt de silenci i que aquesta reserva és al nostre abast, sempre que pugem a aprendre a contemplar la seva immensitat. I un dia o altre tothom ha d'haver experimentat alguna immensitat, per ser persona, i guardar-ne record.

Qui no vulgui fer cap cim, que no el faci, però que tingui un mínim de voluntat de fer un tast de muntanya i emprengui, per exem?ple, de Núria a Fontalba, un dels camins dels principiants que s'endinsa al regne del pi anomenat negre que, ben mirat, és més silenciós que negre.

A Núria sempre resten capítols de silenci per anar escoltant i camins per anar aprenent. Un disponible silenci interior, ara sense esclaus que ens l'hagin d'imposar, tothom se'l pot crear, com un patrimoni personal.

Per avui, la tarda ja està caient, suau, amb la seva parsimònia dels diumenges. A la vall tothom s'afanya a recollir criatures, bosses i records. Tant de bo haguem recollit una bo?na porció d'esperit, això que tothom neces?si?ta per començar bé una altra setmana. Fi?nalment, el gran silenci és trencat pel penetrant xiulet de l'últim cremallera que baixarà, i sona com un avís ritual que a la civilització de la terra baixa, demà, escan?da?losament, tornarà a ser dilluns.