Autocrítica d'occident

01.04.2016 | 00:00
Autocrítica d'occident

«L'esquerra francesa, de fet, és la principal defensora de la política militar del seu país, incloent la de naturalesa nuclear, la qual cosa sorprèn molt des de les posicions de l'esquer?ra espanyola»

AEse oscuro objeto del deseo, una de les últimes pel·lícules del mestre Luis Buñuel, els protagonistes d'un suposat futur immediat s'embolicaven en un embull d'enamoriscaments i sensualitats mentre al seu voltant van produint-se deflagracions mortíferes: Fernando Rey demana anar-se'n a el llit a una joveníssima Ángela Molina mentre a les seves esquenes explota una bomba al mig del carrer. Ningú dóna importància a l'esclat, cap dels personatges parpalleja, si més no. Han assumit el terrorisme amb normalitat, conformant la seva vida quotidiana.
Aquesta hipòtesi de realitat gens afable semblava allunyada de nosaltres, circumscrita si de cas a zones de conflicte actiu com era en la nostra proximitat al País Basc, fins que tot va canviar l'11 de setembre de 2001 a Nova York. Aquest dia va començar una no?va era d'inseguretat general a tot el plane?ta que tres lustres després no ha fet sinó acréixer. De llavors ençà ens hem acostumat a descalçar-nos i fins descordar sivelles enfront dels arcs detectors en els controls de seguretat, a no portar líquids en els equipatges o a arribar amb dues hores d'antelació als aeroports.
Un assortit ampli d'inconveniències s'ha apoderat del nostre dia a dia i, tanmateix, encara seguim creient en la pau mundial i en la bondat natural de l'home. Ens perse?gueix aquesta idea adanista que va difondre un pensador romàntic com pocs, Jean-Jacques Rousseau, per a qui l'home neix intrínsecament bo i és l'educació i l'ambient el que el perverteix. Gairebé tota la pedago?gia contemporània es basa en aquests principis.
L'esquerra en general, receptora de l'esp?erit romàntic, creu fermament en tals postulats que interpreta com a valors. Ho hem vist aquests dies, després dels atemptats de Brussel·les. Algunes veus han posat l'èmfasi en les provocacions i patiments que Occident ha perpetrat contra el poble àrab per establir la lògica de la causa-efecte subjacent al terror gihadista. I si no és la invasió prèvia de l'Iraq la que dóna sentit explicatiu al tema, es treu a col·lació la falta d'inte?gra?ció de la població musulmana a les ciutats europees, la creació de guettos o la xenofòbia més o menys latent que pateixen els pobres que aconsegueixen arribar al nostre primer món. Si vam descobrir que no sempre és així, que entre els kamikazes que s'immolen massacrant innocents hi ha nois amb estudis superiors o fills de classes mitja?nes acomodades i perfectament integrades, llavors és possible que acabem parlant de com de malament s'està portant Europa amb els més de dos milions de sirians que busquen refugi en les nostres fronteres, uns 6.000 diaris escapen del seu país segons xifres que circulen per la web.
Totes aquestes qüestions tampoc és possible obviar-les com de vegades passa en files més conservadores. És inqüestionable que hi ha tensions ingovernables entre l'Occident opulent i la resta del món, que augmenten en el marc de la globalització i amb el desenvolupament d'un capitalisme multinacional sense restriccions ètiques. Però reduir la geopolítica actual a un maniqueisme analític d'aquesta naturalesa és massa simplificador. La pulsió religiosa, per exemple, lluny d'estar superada segueix sent un mecanisme recurrent per a àmplies capes de la població, una qüestió que el nostre laïcisme d'estar per casa ens impedeix fixar en la seva veritable dimensió.
No és fàcil aprofundir en les causes profundes de la crisi que Occident pateix amb la cultura islàmica, i que tampoc es limita a la cronificació de l'enfrontament per la qüestió jueva. La veritat és que els temps històrics no són els mateixos en segons quines zones del planeta i, en canvi, a gairebé tots estan arribant tant noves tecnologies com a formes de vida massa abstractes per als llaços socials als quals estaven acostumats des de feia segles. I això no s'arregla amb bones intencions, amb multiculturalitat simplona i altres fal·làcies d'aquesta mena. "bviament, tampoc se soluciona amb arguments bel·licistes per més que tant França com Bèlgica hagin reaccionat de la mateixa manera davant la ferida terrorista: desplegant els seus bombarders sobre territori sirià.
L'esquerra francesa, de fet, és la principal defensora de la política militar del seu país, incloent la de naturalesa nuclear, la qual cosa sorprèn molt des de les posicions de l'esquer?ra espanyola, fonamentalment antimi?li?tarista com va mostrar de manera ben expressiva no fa gaire l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Ni entre poc i massa. El que els últims atemptats vénen a mostrar-nos és que el món, i també específicament Europa, encara no està preparat per deixar de banda els exèrcits. El món no és tan segur per a això. Una altra cosa, i és en el que hem d'aplicar, és el control democràtic al qual s'han de sotmetre tots els efectius militars, incloent especialment els anomenats serveis d'intel·ligència, així com en l'elevació del nivell professional i de coneixement dels nostres estaments militars i policials.
Convé, però, fer-se a la idea que la crisi amb el gihadisme va per llarg, que es tracta d'un tema complex i que aquesta tendèn?cia d'alguns a l'autocrítica mortificadora del nostre Occident és, a més d'inútil, una ximpleria històrica. Buñuel no sortiria de la seva sorpresa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema