Entre les nombroses creus (faltes) que li posen al papa Francesc en el seu full d'aplicació i rendiment s'hi troba aquesta última, encara calenta. Va succeir en l'oració final del Via Crucis al Coliseu Romà, fa pocs dies. El Pontífex va resar així: «Oh, Creu de Crist, encara avui et seguim veient en els fonamentalismes i en el terrorisme dels seguidors de certa religió que profanen el nom de Déu i l'utilitzen per justificar la seva inaudita violència». ¿«Certa religió»? Però potser hi ha algú que no sàpiga a què es refereix el Papa? Per què llavors aquest pudor per no pronunciar la paraula Islam (el significat etimològic és precisament «submissió»)? Cal atorgar de sortida a Francesc -o un Papa contemporani-, el benefici de la prudència, aquesta suavitat que pretén no afegir més querosè a la brutalitat que basant-se -«interpretant», és la versió suau- en el missatge del Profeta acaba de sacsejar Brussel·les o Lahore (Pakistan), dins d'una llarguíssima nòmina d'atemptats (per cert, Brussel·les / Lahore: les massacres de cristians fora d'Europa estan sent espantoses, però el Vell Continent només es commou -en tots els sentits, inclòs el militar- amb el que passa en el seu melic). També hi podria haver un altre motiu en l'omissió de Francesc, tal que l'explosió islàmica que es va formar quan el papa Benet XVI va dictar el 2006 la cèlebre «conferència de Ratisbona» i va citar l'emperador de Bizanci, Manuel II, que li deia a un persa amb el qual debatia: «Mostreu-me també allò que Mahoma ha portat de nou, i trobaràs solament coses malvades i inhumanes, com la seva directiva de difondre per mitjà de l'espasa la fe que ell predicava». L'enrenou posterior va ser intensíssim i Ratzinger es va veure obligat a introduir una nota a peu de pàgina en la versió impresa de la conferència: «Només volia posar en relleu la relació essencial que hi ha entre la fe i la raó. En aquest punt estic d'acord amb Manuel II, però sense fer meva la seva polèmica». Diguem que el Papa emèrit va dir tot el que podia dir, a saber, que ell, com a Papa, no pot muntar bronques, però Manuel II no apuntava malament. Correcte. També donarem per descomptat que la diplomàcia vaticana treballa intensament amb els seus terminals planetaris perquè l'Islam pacífic s'imposi al violent. No obstant això, aquesta última tasca és d'execució molt difícil ja que no hi ha un cap islàmic amb qui tractar, sinó una polvorització de mesquites, grups, doctrines o cultes. Si de cas, hi ha algun gran muftí, alguna Associació d'Estudiosos de l'Islam, algun xeic d'universitat, algun ministre turc o algun consell musulmà (com el britànic), amb els quals establir converses, però encara no s'ha vist el moment en què els representants d'una porció molt rellevant de l'Islam -començant pels seus teocràcies d'Orient Mitjà-, hagin reconegut que tenen un problema d'extrema gravetat, ja que en nom del seu Déu hi ha veritables animals causant massacres i aixafant cristians, o mahometans d'altres doctrines, o a tot aquell que no s'«humiliï» davant d'ells.