Els horaris de casa meva van ser sempre peculiars. O, almenys, en aparença. La meva mare, amb raó, imposava un model nòrdic a la rutina diària. Ens llevàvem d'hora -a l'estiu, a casa dels meus avis, generalment abans de les set-, dinàvem entre les dotze i un quart d'una, i sopàvem a les sis o a dos quarts de set; mai més tard. Potser al juliol i agost, amb els dies més llargs, era a les set, encara que no n'estic segur. L'hora de l'anar a dormir es fixava també amb precisió cronomètrica: fins als sis o set anys, ens ficàvem al llit a les vuit; després, i fins al batxillerat, a les nou. Horaris europeus, sens dubte, però també horaris antics, anteriors als que l'accelerada urbanització del nostre país i el desenvolupisme franquista havien imposat. De fet, els llibres d'història confirmen que el ritme de vida al camp no resultava molt diferent al que encara avui defineix la cultura de bona part d'Europa. Era un ritme monàstic, solar.
Els horaris espanyols i europeus van començar a divergir fa gairebé un segle i aquí segueixen, marcant una fossa civilitzadora no exempta de conseqüències. Eurostat acaba de publicar un gràfic en què salta a la vista la nostra excentricitat: ens aixequem més tard, mengem més tard, treballem molt més temps, sopem a unes hores intempestives i, per descomptat, no dormim prou. Els efectes sobre la productivitat laboral i sobre la vida familiar són devastadors. Els nostres fills dormen relativament poc en comparació amb els nens europeus i veuen menys els seus pares del que seria recomanable. Els horaris comercials a Espanya imposen la jornada partida, la qual cosa perllonga la feina fins a les vuit, sense comptar el camí de tornada a casa. Sopar en família suposa fer-ho a les nou -prime time dels noticiaris espanyols-, que els nens se'n vagin a dormir a les deu i que els pares allarguin la vetllada fins a la mitjanit o fins i tot més. Els horaris de la televisió s'ajusten com un guant a aquest esbojarrat trencaclosques. Fins i tot les pel·lícules de dibuixos animats, que marquen el prime time infantil, converteixen els nostres nens en noctàmbuls. Els experts en l'educació recalquen la importància d'un bon esmorzar per al rendiment escolar. Em pregunto quina ha de ser la repercussió de no descansar prou. Segur que hi ha estudis sobre el tema.
La bona política no és només la que respon als nostres costums i prejudicis, sinó també la que s'imposa des de dalt com un mandat de modernització. Aquest va ser el cas -i una de les millors mesures que va impulsar Zapatero- de la prohibició de fumar en espais públics. O, molt abans, l'obligació d'utilitzar cinturons de seguretat en els cotxes o cascos a les motos i bicicletes. Van ser imposicions polèmiques en el seu moment, no especialment ben rebudes per una part de la societat. No obstant això, al cap de pocs mesos, tot just ja eren discutides i els nous hàbits s'anaven consolidant amb naturalitat. Com passa sempre o gairebé sempre, l'home és un animal de costums... canviants.
Els governs tenen por del reformisme, perquè creuen que va en contra dels seus interessos electorals. El cert, en canvi, és que quan les lleis són justes molt aviat s'obren pas entre la ciutadania i acaben sent acceptades. Afavorir horaris de treball raonables, que permetessin la conciliació amb la vida familiar, redundaria en benefici de tots. Els treballadors augmentarien la seva productivitat i segurament es reduiria el fracàs escolar, ja que els pares podrien dedicar més temps als seus fills. De la mateixa manera, caldria estendre les baixes per maternitat com a mínim fins als sis mesos o, de forma ideal, fins a un any complet, igual que es fa en els països escandinaus. Al principi, les empreses jurarien en arameu en contra del govern, però aviat descobririen els avantatges de ser europeus també en això. Com va succeir amb el tabac, el casc i el cinturó de seguretat. I aquest reformisme, que a més hauria de servir per millorar les ajudes econòmiques a les famílies, seria sens dubte recompensat pels electors més aviat que tard. La qual cosa, crec jo, no sorprendria ningú.
