Montoro i el PP: Un desastre econòmic i polític

03.04.2016 | 00:00

Aquesta setmana s'ha fet visible una de les fal·làcies del PP, la que diu que fan una política econòmica rigorosa i ortodoxa. No és així. El 2 d'agost de l'any passat escrivia les següents paraules en aquest mateix espai: "El govern del PP no es pot pas posar la medalla de l'ortodòxia financera quan ha legislat sovint de forma arbitrària, afavorint els seus amics i també de forma electoral rebaixant l'impost de la renda en any electoral, mesura que comportarà possiblement l'any vinent un augment de l'IVA fins a 23% per tapar el forat creat en les administracions públiques. És a dir, aquest govern de Madrid ha pres mesures per contenir la despesa però alhora no ha sabut aguantar les seves pulsions ?d'ami?guismes i electoralistes. Com tampoc ha sabut contenir la seva fòbia a la descentralització autonòmica. Excés de pulsions"... I en un altre article més llunyà, del 29 de juny de 2014, parlant de la reforma fiscal escrivia també: "L'efecte pot ser el següent: augment de la demanda i fre del saldo exportador, disminució de la recaptació i fre en l'alleugeriment del dèficit públicÉ arribant així al 2016 quan s'haurien de prendre noves mesures dràstiques com ara l'augment de l'IVA al 23% per frenar la demanda interna i potenciar l'externa. Total, es poden perdre dos anys en una maniobra electoral, semblant a la que va fer José Luis Rodríguez Zapatero amb el seu pla E". Dit i fet.
Efectivament, el govern del PP s'ha trobat ara que el dèficit públic ha rebut una mala nota de revàlida, destruint així l'últim argument positiu que li quedava des del punt de vista electoral, deixant a la vista que les fòbies pesen en excés en tota la seva política. Durant els 4 anys aquest govern ha reduït el dèficit públic actuant sobre la despesa de les comunitats autònomes, un efecte que ha perjudicat els serveis bàsics que l'administració dóna als ciutadans. El resultat ha estat que en aquests anys els salaris de les administracions autonòmiques es reduïssin un 10%, els dels ajuntaments un 6% mentre que els dels funcionaris de l'estat només un 1%. El problema comença per una equació impossible: l'estat s'ha atorgat una reducció del dèficit del -3,1% fins el -2,7% durant els quatre anys, imposant a les comunitats autònomes passar de -5,1% fins el -1,7%. A sobre el dèficit de la Seguretat Social ha passat de -0,1% a -1,3%, dèficit del que només n'és responsable el govern central. Deia que era una equació impossible perquè és el Govern central el que fixa els ingressos de les comunitats autònomes i el que modifica les despeses, sovint portant-les cap a un increment, sense millorar els ingressos. Si les comunitats autònomes porten quatre anys seguits amb un dèficit semblant deu ser que ja no poden retallar més i que el que manca són més ingressos. I quan això s'ha hagut de fer, durant la revisió del finançament autonòmic a l'any passat, llavors es deixa de banda perquè és any electoral. A sobre el govern incompleix l'estatut de Catalunya quan no transfereix el resultat de la Disposició addicional 3a, quan calcula sempre a la baixa els ingressos anuals i després tarda dos anys a liquidar-los, quan impedeix crear nous impostos com el bancari, o quan legisla augmentant la despesa sense compensar-ho amb nous ingressos.
L'acció del govern central respecte a Catalunya és el d'una pinça permanent amb l'únic objectiu d'ofegar la Generalitat i a partir d'aquí l'economia catalana, fent pressió als contribuents catalans perquè es rebel·lin contra els partits sobiranistes. Se'ls ha quedat la cara de babau quan han vist que les inversions exteriors a Catalunya creixen com mai i quan perceben que la seva pinça no té més efectes electorals que fraccionar els partits, per cert, el mateix fenomen que pateixen a ells. A sobre, la possibilitat que la Generalitat faci suspensió de pagaments només els espanta a ells, perquè un impagament de la Generalitat seria un impagament de l'estat, amb les conseqüències que això comporta en el finançament global. Llavors, quan la Generalitat ha de fer un pagament que no pot complir el ministre ve amb el seu FLA i paga, amb aquell somriure burleta tot dient que Catalunya té sort de tenir un estat espanyol que li ajuda a pagar els deutes... com si els catalans fóssim imbècils i ens ho creiéssim.
El resultat d'aquest desgavell econòmic és que el creixement de l'economia espanyola ha deixat de produir-se, amb gener i febrer amb creixement pla i amb un saldo exportador que ha caigut malgrat la baixada del preu del petroli i de les altres matèries primeres. A aquesta caiguda caldrà afegir ara un ajust fiscal notable, tornant a apujar l'IRPF i segurament apujant l'IVA, efecte que contraurà el consum.
El govern del PP ha estat a punt d'ofegar Catalunya tot i que la necessita. Aquesta setmana Rodríguez Ibarra va dir en un acte de sinceritat que no estima Catalunya però que la necessita per disminuir les desigualtats a Espanya, és a dir, per un costat odien Catalunya, la volen morta, però per un altre costat la necessiten per resoldre les seves finances. Si haguessin sigut més intel·ligents haurien vist que afavorir l'economia catalana, enlloc d'ofegar-la, els hauria reportat més ingressos alhora que no haguessin creat un moviment de separació que arrenca de la humiliació permanent.
Això no té solució per la pulsió permanent contra els catalans. La fòbia els impedeix ser racionals i en el nostre món això es paga molt car. Volen governar sense Catalunya però la necessiten, tant per governar com per subsistir. Paranoia total. Que s'ho facin mirar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema