No totes les persones que es troben en situació de necessitat, que no arriben a cobrir totes les despeses ordinàries i necessàries per arribar a fi de mes, es donen a conèixer. Vivim en una societat que encara estigmatitza el necessitat, el pobre. Hi ha pares que tenen vergonya que els seus propis fills s'assabentin de que són realment pobres. I això mateix passa entre veïns i fins i tot familiars, quan es vol ocultar una realitat lamentable, amb l'esperança que serà momentània i que aviat es recuperaran. Quants sacrificis, renúncies i estretors hi ha darrere de moltes portes de conciutadans que viuen -o malviuen- a la nostra ciutat!

En algun article anterior he comentat que actualment ja hi ha moltes persones que, tot i tenir una feina, i per tant uns mínims ingressos, no poden cobrir les seves necessitats, siguin personals o familiars, per viure dignament. La cara de la pobresa espanta, i ningú desitja trobar-se en aquesta indesitjable, i cada cop més estesa lacra. Diàriament, des dels serveis socials de l'Ajuntament, i també des de l'oficina del Defensor de la Ciutadania, constatem situacions extremes de persones que necessiten ajudes puntuals per pagar factures imprescindibles com electricitat, aigua, lloguer, i ajuda del banc d'aliments. I és cert que els serveis socials de l'Ajuntament, malgrat la bona feina i la bona disposició dels seus treballadors, com altres entitats socials. Però hi ha molta gent, encara, que per vergonya no gosa acudir als centres d'ajuda als necessitats. Per sort, l'hivern passat ha estat suau, però sé de famílies que tenien restringit el consum elèctric i no es permetien disposar de calefacció o fins i tot d'aigua calenta.

Encara recordo com, en els anys 60, nois i noies que vivíem a les barraques de Montjuïc, quan baixaven a Girona i se'ls preguntava on vivien, no gosaven dir que vivien a Montjuïc per por de ser rebutjats. Montjuïc s'identificava amb la pobresa, tot i que si analitzéssiu com vivíem moltes famílies en alguns "pisos" de Girona, hauríem de concloure que també vivien pobrament i amb moltes necessitats. Ens hauria de fer-nos replantejar la nostra consideració de la pobresa. I no ha de fer vergonya, a ningú, haver caigut a la pobresa. A qui li ha de fer vergonya, és al que contribueix que la pobresa tingui carta de naturalesa a la nostra ciutat i societat, i no al que és víctima de la pobresa.