Hauríem de ser més clements amb el pobre Félix de Azúa. Era el nen maco d'allò que es va anomenar la gauche divine, una colla de pijos de Barcelona que es torraven al Bocaccio i entre gintònic i gintònic s'explicaven acudits sobre el franquisme. Aquesta va ser tota la revolució d'aquells xaves de ronyó cobert. En Félix era el més jovenet i, diuen, el més guapo, per més que veient-lo avui resultin difícils de creure totes dues qualitats. Per aquells intel·lectualoides que de tant en tant travessaven la Diagonal per veure en el seu hàbitat la «gent pobra» que els havien dit que existia dins la seva ciutat, només la seva casta tenia dret al poder, fos aquest polític, econòmic o cultural. Alguns es van morir, d'altres es van reciclar, d'altres van créixer i Félix de Azúa no va tenir la prudència de fer cap de les tres coses. Per ell, encara, els que no formen part de la seva casta només són dignes de treballar de missatgers, de repartidors de pizza, de fregadores o de teleoperadors. O de peixateres, com Ada Colau. Una dona que, en lloc de passar-se la joventut arrapada a un gintònic com l'il·lustre acadèmic se la passa lluitant al carrer contra els desnonaments, no pot representar els barcelonins.
Les paraules d'en Félix no són les d'un espanyolista. Tampoc d'un masclista. Són les de la dreta classista, que no hi entén de nacions. La dreta catalana, la de CiU, va estar setmanes escopint epítets similars als que vomita en Félix, quan Colau va guanyar l'alcaldia.
En De Azúa viu exiliat (sic) a Madrid, perquè -preparin-se per notar humitat als ulls- volia per a la seva filleta una educació millor, snif, que la catalana, on s'ensinistra els petits en l'odi a Espanya. Una mentida, és clar, però que si fos veritat només voldria dir que ha dimitit del seu deure de pare, que és educar la filla explicant-li que dubti sempre i de tot: del que li diguin a escola, del que senti a la TV i, sobretot, del que surti de boca del seu pare acadèmic.
Si buscava una bona educació per a la filla, va fer bé d'emigrar a Madrid. L'únic error va ser no deixar la nena a Barcelona, lluny d'ell.
