La setmana que ve es compliran 31 anys del primer atemptat de la gihad islàmica a Espanya, el 12 d'abril de 1985, en el restaurant El Descanso, prop de la base aèria de Torrejón de Ardoz, amb un saldo de 18 morts i 82 ferits; 11 morts estatunidencs i 7 de nacionalitat espanyola. L'agressió estava dissenyada granment a tallar la vida dels americans que operen en la base militar. Va ser el més mortífer, després de l'efectuat per ETA a l'Hipercor de Barcelona (20 morts). Aquesta escomesa va ser un acte de rebuig a la política exterior del president Ronald Reagan, que havia ordenat bombardejar Beirut conxorxat amb el seu bon amic Saddam Hussein, president de l'Iraq, enemistat amb l'Iran de l'aiatol·là Khomeini, amb qui estava en guerra.

El ministre de l'interior era en Barrionue?vo, un pèssim ministre que va acabar a la garjola implicat en l'afer dels Gal; ara que hi caic cap dels ministres de l'interior dels governs de Suárez, González, Aznar, Zapatero i Rajoy, ha destacat per una brillant gestió. Barrionuevo ho atribuí a ETA, però la investigació i la reivindicació demostraren que era obra de la gihad.

Pel tractament informatiu o pels comentaris que alguns tertulians fan en mitjans televisius sobre els últims atemptats a París, Brussel·les i Lahore (Pakistan), perpetrats per la bestialitat humana encarnada en l'Estat Islàmic, s'arriba a la conclusió que ens mereixem que ens matin o hem d'anar al camp de batalla desarmats o hem de finir els nostres jorns de culpabilitat amb un magnífic suïcidi col·lectiu. No és suficient demanar perdó per existir, hem de sucumbir perquè el destí ens ha fet viure en un país situat a occident que consideren hostil o potencialment enemic.

Si bé estàvem en contra que els rucs d'en Bush, l'Aznar i en Blair envaïssin l'Iraq per caçar en Saddam Hussein i cridàrem fins esgar?gamellar-nos «No a la Guerra», sembla que no és pas mèrit suficient per ser sacrificats en nom del venjatiu déu de la gihad. Una gihad operativa des de l'interior d'Europa, dels baixos fons de la metròpoli, del fosc suburbi de l'atur i del rancor; aquesta violència és intrínseca, no són homes de l'orient que travessen les fronteres amb afany de fer explotar tot el món occidental, sinó que conviuen amb nosaltres i es confonen amb nosaltres. Molts islamistes que s'han immolat en els assalts han portat una vida semblant a molts joves de barriada, belgues, londinencs, madrilenys; freqüentaven les discoteques, sortien amb noies, bevien alcohol i sobtadament van tenir una revelació divina que els certificà fefaentment que podien expiar tots els seus pecats de vida dissoluta si se sacrificaven heroicament pel seu déu de la mort, pel seu déu de la venjança. Una mort santa, honrosa, mereixedora del cel dels rius de mel i de llet i de les 70 noies verges.

Igualment amb ràbia desaprovàrem com tallaven la vida d'innocents en els bombardejos a l'Iraq i les dues grans potències militars ho encobriren amb l'eufemisme de «víctimes colaterals» i amb la mateixa descaradura empraren l'expressió «la lògica de la guerra» (com si en la guerra predominés alguna lògica) per justificar els atacs contra la població civil o les badades militars que cometien.

S'ha endegat una campanya recordant que aquella guerra és la culpable dels atemptats gihadistes. El trio, reunit a les Açores, tenen part de culpa, molta culpa, tanmateix cal recordar que Saddam Hussein va llançar bombes químiques contra la població kurda i al seu costat, a l'Iran, l'imam Khomeini va imposar un règim fanàtic, autoritari i fonamentalista. Per altra banda saber què s'amaga darrere una decisió política de gran envergadura, com la d'entrar en un estat legalment constituït sense permís, amb l'ús de la força, és sempre difícil: interès armamen?tístic, el preu del petroli, una passa més en l'occidentalització del món musulmà propel·lida per totes les multinacionals, baralles de mala relació veïnal, conflictes de puresa religiosa islamista, etc.

De la mateixa manera que vaig publicar una carta al Diari de Girona dissentint del tractament d'un columnista sobre el ser d'Europa, igualment mostro la més sincera conformitat amb el text d'en Quintanas del dia 27 del passat mes com de l'editorial del mateix dia, que alertaven del perill que corria Europa davant aquesta onada de violència desfermada i advocaven a superar el prejudici de sentir-nos culpables i mereixedors de la ira gihadista.

Que l'extrema dreta europea, xenòfoba i violenta es frega les mans amb la paranoia de l'Estat Islàmic és cert. Que l'ascens de moment en molts països, fins aquells tan civilitzats com els nòrdics, afavoreixen i justifiquen nous atemptats també és cert. Europa no sap com resoldre la violència que ha esclatat i improvisa solucions que es demostren al cap de poc insuficients. La declaració en calent de Manuel Valls, després de l'atemptat a París, que França estava en guerra, ja no n'hem sentit parlar mai més.

Quan els animals de la selva jeuen aixoplugats en una confortable seguretat el felí ataca d'imprevist, també quan el país descansa en un aplom impertorbable el terrorista posa la bomba. Sempre que la societat s'adorm en la fermesa que res ens pot passar, és el just moment que la bèstia s'envalenteix i ens atrapa i, llavors, tot són plors i queixes.

Volem que l'estat faci d'escut, però que l'escut no encotilli la llibertat. Segons enquestes realitzades en països patidors de greus atemptats la gent prefereix gaudir de plena seguretat a costa de la llibertat individual i col·lectiva, bandeja les mels de la llibertat en defensa de la vida.

«D'on menys es pensa s'alça la llebre». «El llop muda les dents, però no els pensaments».