i les més fèrtils fantasies dels partidaris d'entendre el món com un cabdell de conspiracions s'haurien atrevit a dir el que va escriure Robert Fisk (The Independent) en les seves cròniques: que hi ha una cosa molt fosca en la falta d'entusiasme dels líders occidentals per la reconquesta de Palmira, la reina del desert, arrabassada als fanàtics del dol i la degollació, que, quina casualitat, uns dies després han recuperat terreny a Alep. Es vol aixafar l'Estat Islàmic, però no gaire, només una mica: una mena de trepitjar-li un galindó al violador de la teva germana. Per si fessin falta. El que permetin Turquia i l'Aràbia Saudita (la mare, sempre prenyada, de tots els ximples). A condició que no es tornin massa forts els iranians, els sirians, els russos, els kurds...
Sembla ser que es tracta d'aconseguir que els musulmans s'esqueixin entre ells tant de temps com sigui possible amb la màxima ferocitat imaginable. Ja es va veure en la ?guerra Iran-Iraq, que és de principis dels vuitanta. Una bona guerra equilibrada, com sabem molt bé els europeus, deixa tots dos bàndols exhaustos, necessitats de protecció, de més armes, de ciment. Què més sabem els europeus? Doncs fer la feina de Sísif millor que ningú. Paguem hospitals i carreteres en els territoris palestins, els copeja l'aviació israeliana i tornem a reconstruir-los i a pagar-los. Podríem cridar-los l'atenció, als israelians.
Amb els refugiats de l'arc de guerres que va de Trípoli a Kabul passa una cosa semblant: amb l'ajuda dels traficants de persones, empenyem els refugiats a l'aigua per la banda d'estribord i els recuperem per la de babord amb ajuda d'un salvavides i un cap. I així fins que en una d'aquestes, s'ofeguen de veritat. Eren els països, ximples! No es pot destruir un país (o col·laborar en l'obstinació) sense tenir a punt un recanvi raonable, cosa que no va passar ni a l'Afganistan, ni a Síria, ni a l'Iraq o Líbia. En què estaven pensant CameronHollande? Doncs no sembla que pensessin i si ho feien, pitjor encara. Europa? Un acudit dolent.
