Resulta lògic que en un Estat de Dret, un dels eixos dels quals és el principi de legalitat, els jutges tinguin un gran protagonisme institucional. Pràcticament tots els actes dels poders públics són controlables en seu jurisdiccional. Tot just queden minúsculs forats negres d'immunitat. Fins i tot les decisions més polítiques, com les lleis que aproven els representants del poble, poden ser objecte d'impugnació. Per això les resolucions que dicten els que tenen la potestat de jutjar ocupen diàriament una part important del contingut dels mitjans de comunicació. El ciutadà del nostre Estat jurisdiccional hauria, doncs, de posseir algunes nocions jurídiques bàsiques per seguir l'actualitat informativa; d'una altra manera no comprendrà en ocasions ni les vinyetes humorístiques. No hi ha curs en què al seu terme no se m'acosti algun alumne dient-me: per fi entendré els telenotícies!

A això cal afegir-hi els litigis entre particulars propis d'una societat altament desenvolupada i els processos penals de més impacte mediàtic, és a dir, els relacionats amb la corrupció politicoadministrativa i financera i els grans fraus tributaris.

Tot i que la Justícia, en tots els seus nivells, es col·lapsi sovint, els procediments discorrin amb lentitud geològica i la manca de personal i mitjans tècnics hagi esdevingut crònica, també és veritat que aquesta situació reflecteix l'èxit mateix de l'Estat de Dret, que és davant de tot un Estat de drets i, consegüentment, de jutges independents que els tutelen en tota classe de vies processals. Així com Groucho demanava a crits més fusta, ara clamem contínuament demanant més jutges. Som una nació de demandants, de recurrents, de querellants, de queixosos i fins i tot de querulants. I hem convertit l'acció popular en un succedani d'El Zorro. Causa sorpresa la nostra fe en la vella, però inexorable, tortuga judicial.

Poden els integrants dels òrgans jurisdiccionals resoldre els problemes d'Espanya? Per descomptat que no. Però els polítics -en lloc de dialogar, negociar, concertar- pensen una altra cosa. Si ens trobem davant d'un embolic imponent a Catalunya, hem de confiar la seva superació únicament al judici del Tribunal Constitucional? No seria millor plantar-se al Parlament català i exposar-hi propostes sensates i realistes, i al mateix temps deixar ben clara la determinació més ferma de no permetre mai la secessió? Quan es governa cal fer política, no traslladar a la justícia qüestions que han de solucionar els polítics sense necessitat d'acudir contínuament a la magistratura.

El vici de judicialitzar-ho tot constitueix una epidèmia nacional i potser que fins i tot un tret caractereològic de l'arquetip espanyol. Que el Govern en funcions no es deixa controlar pel Congrés? Doncs es va al TC perquè dirimeixi una controvèrsia la naturalesa política de la qual és de palmària evidència i presenta a més un difícil encaix processal. Aturem-nos breument en aquest episodi, ja que sembla que el Congrés dels Diputats està disposat a fer ús de la via dels conflictes entre òrgans constitucionals de l'Estat, instituïda per la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional. Per cert, i abans de res: no és xocant que en un règim parlamentari el Parlament demandi jurisdiccionalment el Govern? Ja hem dimitit definitivament de la noble funció de fer política?

Vaig escriure que el control parlamentari del Govern en funcions ha de restringir-se al màxim i cenyir-se a l'obtenció de les informacions indispensables relacionades amb l'exercici de les seves competències per part del Gabinet. La raó no és altra que el Govern ha deixat de ser responsable davant el Congrés. Per tant, a Govern cessant Congrés latent. En relació amb l'abast del control, això vol dir que no hi caben debats parlamentaris destinats a fixar l'orientació política del Govern. Ara bé, ja que el Govern, segons la Llei 50/1997, ha de limitar la seva gestió al «despatx ordinari dels assumptes públics», abstenint-se d'adoptar qualsevol altra mesures, «llevat de casos d'urgència degudament acreditats o per raons d'interès general en què l'acreditació expressa així ho justifiqui», són precisament aquestes mesures les que poden ser lliurement fiscalitzades pel Congrés: les urgents a posteriori i les altres amb caràcter previ. En aquestes circums?tàncies el control parlamentari resulta típicament polític, i no merament informatiu, ja que el Govern únicament dirigeix ??la política quan gaudeix de la confiança del Congrés, el que, per definició, és impossible en el cas d'un Govern en funcions.

És necessari acudir al TC perquè fixi els deures i limitacions de les dues parts o n'hi hauria prou amb una praxi política fonamentada en la mútua lleialtat constitucional dels grups parlamentaris? Per a mi la resposta és ben clara: quan fins i tot les relacions entre el Govern i les Cambres es confien al criteri dels jutges, els polítics demostren la seva completa incapacitat. Cap estranyesa, doncs, ha de suscitar la impotència que exhibeixen en la formació d'un nou Govern.