En els últims mesos, va apagant-se lentament la figura de Mariano Rajoy, fins i tot entre els seus votants. La dada final del dèficit ha estat definitiva. Rajoy va construir un relat d'eficiència gris, que li hauria permès salvar el match-point del rescat econòmic. Quan va arribar al poder, fa ara ja uns quatre anys, la situació a Espanya era de rescat tècnic. La famosa herència de Zapatero suposava un llegat endimoniat en el qual es conjuminaven a l'atur massiu i els comptes trencats, el desprestigi entre els seus socis comunitaris i la desconfiança del mercat financer. La primera decisió de Rajoy va ser apropar-se a Merkel per aconseguir la seva protecció. Sabia que la principal basa d'Espanya era la seva mida prou gran per impactar sobre els nostres principals veïns llatins, França i Itàlia. Ho va aconseguir, tot i que amb prou feines i amb un rescat del sistema bancari pel mig. Va ser un encert i una sort, les dues coses. A dia d'avui podem presumir de comptar amb una banca més sanejada que els alemanys, francesos o italians i amb una economia en relativa recuperació. El to d'Espanya, malgrat la indubtable crisi política i un problema territorial més enquistat que mai, és millor que el que Rajoy va trobar el 2012: es crea ocupació, s'obren negocis, torna la inversió immobiliària, creix l'exportació i el turisme bat rècords. Sens dubte, ens han afavorit dos xocs externs: la política expansiva i generosa amb els tipus d'interès del Banc Central Europeu, gràcies a Mario Draghi, i la brutal caiguda del preu del petroli i de la resta de matèries primeres, amb tot el que ha suposat de transferència de renda per als ciutadans europeus en general i espanyols en particular. Sense aquesta doble palanca, la recuperació hauria estat molt més feble. Malgrat tot, Rajoy també ha comptat amb la seva baraka particular.

Però no ha sabut aprofitar-la ni políticament ni econòmicament. Les últimes dades del dèficit indiquen una cosa molt més greu que un punt positiu o negatiu de desequilibri pressupostari: apunten a la mentida usada com a arma electoral, amb les conseqüències que això comporta en la nostra relació amb els socis de la Unió. Els ajustos del govern popular es van concentrar sobretot en els dos primers anys de legislatura, quan el placatge alemany va ser rigorós. Fins i tot llavors van ser unes mesures més conjunturals que estructurals. La retallada de l'Administració va ser relativa i va tenir més de contenció que de poda. I, per descomptat, amb prou feines es van tocar les principals capes de greix, fiant l'equilibri pressupostari a la recuperació econòmica. El problema és que, quan Espanya va començar a créixer de nou, també va tornar la relaxació en els comptes públics. 2015, triple any electoral, va portar a més la coneguda expansió de la despesa electoralista, en forma d'obres públiques, baixades d'impostos i lleus compensacions salarials als funcionaris. Alimentar la màquina no li va servir a Rajoy per guanyar les eleccions amb un marge suficient, però sí per encebar la tradicional desconfiança de la Comissió cap al nostre país. La nova onada d'ajustos està per arribar.

La qual cosa segurament suposarà pujar de nou l'IVA i reduir les desgravacions fiscals, entre d'altres figures impositives; estrènyer encara més les autonomies, congelar les nòmines dels funcionaris i, segurament, enfrontar-se una altra vegada a l'enorme forat de les pensions i la Seguretat Social. Aquesta setmana, llegíem la impactant notícia que, a Dinamarca, el salari mitjà va duplicar l'espanyol el 2015. Es tracta d'una dada interessant, perquè revela molts dels problemes de la nostra economia. Els salaris baixos indiquen una productivitat escassa i una estructura empresarial que afavoreix els articles de baix valor afegit. Els salaris baixos encoratgen un consum feble i fràgil, i un estalvi insuficient. Els salaris baixos, en definitiva, dificulten la recuperació dels comptes públics i, molt en concret, de la Seguretat Social.

Els problemes espanyols s'acumulen, sense que sortim ni del marc de l'oportunisme polític ni del risc dels populismes. S'ha perdut una legislatura més, mentre la cíclica desmoralització del país ?prosse?gueix la seva marxa. El patètic espectacle d'aquests mesos no anima a l'optimisme. La pilota segueix rodant sobre la teulada i l'esperança cada vegada més se situa en el futur, qui sap si ja en la propera dècada.