Polítics com nosaltres

09.04.2016 | 00:00

Perquè hi hagi un governant corrupte és condició prèvia i necessària l'existència de ciutadans que se li assemblin. Més o menys aquesta és la teoria difosa amb gran èxit a Facebook per Danilo Souza, un internauta del Brasil que equipara les petites corrupteles de la gent amb els grans robatoris dels polítics en exercici. Es tractaria d'una simple qüestió d'escala.
Sosté Souza que l'important és la disposició a pispar i no la quantia del furt. Qualsevol ciutadà estaria disposat, posem per cas, a fer servir per a finalitats privades la fotocopiadora del lloc on treballa, encara que amb això li estigui cisant trenta cèntims per còpia a la seva empresa. Dóna per fet, igualment, que tots ens quedaríem amb els cinc o deu euros que la caixera del supermercat ens va tornar de més, en lloc d'advertir-la. I segurament l'encerta Souza quan diu que pocs dubten a robar-li els seus drets d'autor als cineastes, músics, escriptors i programadors informàtics en descarregar per la cara qualsevol de les seves obres a l'Emule.
D'aquí dedueix l'internauta que aquests ciutadans tolerants amb el furt a petita escala farien el mateix en el cas d'ocupar un càrrec de govern. Si tinguessin l'oportunitat de rapinyar uns quants milions d'euros mitjançant l'acceptació de suborns o la requalificació de terrenys, l'aprofitarien de la mateixa manera que van fer abans amb quantitats menors. La diferència és d'ordre purament quantitatiu.
Això ja ho havia suggerit, abans que Souza, el politòleg italià Giuseppe de Rita, que afirma que els electors tendeixen a fer-se representar per polítics que, en el fons, se'ls assemblen. Contra la vella i una mica reaccionària idea que cada poble té el govern que es mereix, el que passaria és que tots trien el que més se'ls assembla. El que el tal De Rita va venir a descobrir és que els professionals de la política són gent d'aquí i no de Mart, com podria semblar per la mala fama que el poble els atribueix. Per il·lustrar la seva teoria, el politòleg va recórrer en el seu moment a l'exemple domèstic de Silvio Berlusconi.
Li agrada de tirar floretes a les senyores, graciós, murri, una mica putero i tan devot del futbol que fins posseeix el seu propi club, Berlusconi encarnaria gairebé a la perfecció tots els tòpics que adornen els italians. Res més lògic, per tant, que els seus conciutadans el votessin tenaçment malgrat les seves pilleries i pillatges, segons la teoria exposada per De Rita.
No és el cas d'Espanya, naturalment. La corrupció que nega el país és un problema més aviat marcià que només afecta els polítics i de cap manera la ciutadania. Aquí ningú ha manejat -ni tornarà a manejar- diner negre en la compravenda d'un habitatge; i només uns pocs rendistes deixen de declarar a Hisenda el producte dels seus lloguers. Per descomptat, és rar que algú pregunti si la factura d'un servei va amb IVA o sense IVA.
Tot i així ens estranya que als països del centre i nord d'Europa, víctimes del puritanisme luterà, un ministre presenti la seva dimissió per minúcies com la d'haver copiat la seva tesi doctoral. O que el president d'Alemanya, Christian Wulff, renunciés al càrrec després que es descobrís que un empresari amic li havia pagat unes vacances. Igual tenen raó tant Souza com De Rita: i aquests governants -tan estrets- s'assemblen molt als qui els elegeixen. Allà i potser aquí.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema